Primera pensió d'un progenitor per a un animal sense tenir-ne la custòdia ni visites assignades

Per Mª. Luisa Sierra i Amparo Requena, presidenta i vicepresidenta de la secció de Dret Animal del Col·legi d'Advocats de València. 

El passat 3 de novembre de 2023, la sentència de la Audiencia Provincial secció núm. 6 de Pontevedra ha ratificat la sentència dictada pel Jutjat de 1a Instància núm. 15 de Vigo en què, a més de la dissolució del matrimoni per divorci i altres mesures referents a les relacions familiars i custòdia compartida dels fills de la parella, estableix una “pensió d'aliments” per al gos de la família.

Després de la inclusió de l'article 94,bis de CC amb la reforma de la Llei 17/2021 on s'estableix, que, “mancant acord dels cònjuges, l'autoritat judicial determinarà la manera com el cònjuge al qual no se li hagi confiat l'animal de la família podrà tenir-lo a la seva companyia, així com el repartiment de les càrregues associades a la cura del mateix, i tot això atenent a l'interès de la família i al benestar de l'animal, amb independència de la titularitat dominical ia qui se li n'hagi confiat la cura”, tant el jutjador en primera instància com l'AP han coincidit a establir una pensió per a l'animal malgrat que s'hagi confiat la custòdia permanent només a una de les parts.

Per regla general, després de la Llei 17/2021, i malgrat que a la redacció de l'article que ens ocupa s'estableixen conceptes indeterminats com “interès de la família” o “benestar animal” que poden donar lloc a valoracions dispars en funció de la sensibilitat del jutjador, el que és habitual fins ara, és que, atenent els dos criteris establerts, els tribunals determinin que els animals acompanyen els fills en les custòdies compartides, i en el cas que no n'hi hagi, estableixen règim de visites o custòdies compartides respecte dels propis animals.

La rellevància d'aquesta sentència en comparació amb la jurisprudència existent fins ara, és que són els tribunals els que fixen la quantitat mensual que aportarà una de les parts, atenent que té un poder adquisitiu més gran, malgrat que no hi tindrà accés ni relació amb l'animal; ho estableixen en una quantia mitjana entre les pretensions de les dues parts:

“Hi ha acord quant a què la mascota que va ser familiar quedi convivint amb xxx i les seves extraordinàries despeses de veterinari s'abonin per meitat sense establir un sistema de relació amb xxx. La discrepància única se centra en la contribució de l'actor a la despesa de l'animal i que es fixa per aquest proveïdor en la meitat entre allò que s'ha sol·licitat (50 euros) i allò ofert (30 euros), és a dir, 40 euros al mes; sense que per altra banda es realitzés més prova sobre el particular i la tan poc habitual pretensió en relació amb allò previst a l'article 94 BIS CC.” 

La sentència estableix el règim de custòdia compartida respecte als fills menors i la custòdia de l'animal, que queda a càrrec d'una de les parts i és especialment rellevant que s'està atenent a garantir la protecció i la responsabilitat de les dues parts respecte d'aquest, sense recórrer a la titularitat dominical ni a la convivència.

Des de les primeres sentències que es van pronunciar sobre els animals en assumptes de ruptures de parella o matrimonials com, entre d'altres, la SAP de Barcelona del 2006 (règim de visites del gos), la SAP de Badajoz el 2010 (custòdia compartida del gos), SAP de Navarra de 2013 ( despeses compartides del gossos i custòdia juntament amb els fills), Stc de 1a Instància de Valladolid de 2019 (custòdia compartida i règim de visites del gos), Stc de 1a Instància de Madrid de 2020 ( copropietat del gos per llaços afectius) … fins a aquesta sentència que ens ocupa, s'aprecia una molt encertada i necessària evolució del criteri dels tribunals cap a la consideració dels animals de companyia com a part de la unitat familiar pels forts vincles afectius que es creen amb ells i la necessitat de garantir-ne l'atenció i la protecció. A més, aquesta consideració també protegeix la resta de la família, que veurà garantida la continuïtat de la convivència amb l'animal del qual no es volen desvincular.

Aquesta evolució cap a la consideració dels animals de companyia com a part de la família que va anar assumint el dia a dia dels tribunals i que finalment va recollir l'art 94bis en procediments de ruptures de parella, queda molt lluny de ser assumida en altres àmbits jurídics quotidians que necessiten canvis legislatius urgents.

Pel que fa a aquesta necessitat d'acceptar els animals com a part de la unitat familiar, volem posar el punt de mira en situacions on queda molt lluny aquesta consideració.

D'una banda, passa en nombroses ocasions que, després de la ruptura, un dels membres de la parella s'ha de traslladar a un habitatge de lloguer i es troba davant de la situació que és pràcticament impossible trobar habitatges on s'admetin animals, per la qual cosa , en casos de custòdia compartida de l'animal, hi han de renunciar, per la impossibilitat de convivència.

Això hauria de donar peu a possibles canvis normatius i donar solucions amb l'obligatorietat d'estipular assegurances addicionals o qualsevol altra mesura que permetés que els animals de família no siguin impediments a l'hora d'establir l'habitatge.

Més greu encara és la situació en supòsits de víctimes de violència de gènere en risc extrem, que han d'abandonar la llar per córrer risc la seva vida, i que es troben que als pisos d'acollida o residències habilitades per l'administració per a aquestes situacions tan greus, incomprensiblement no admeten animals. Això provoca una revictimització de la dona, que en molts casos, retarda o es desisteix al trasllat per no deixar l'animal en mans del maltractador (amb el risc que suposa per a tots dos), l'obliga a quedar-se al carrer per no separar-se de l'animal , o la força a haver de cedir-lo als serveis municipals amb el dolor que arriba a produir-se en aquestes situacions ja de per si, tremendament doloroses.

Situacions similars ocorren amb persones vulnerables que viuen al carrer i no acudeixen a albergs per no permetre'ls l'accés amb la seva única família animal, o ancians sense família que els doni suport, que eviten el trasllat a residències per no deixar l'animal amb qui porten anys compartint la seva vida.

Molt diferent el que va passar recentment en el dramàtic incendi que va destruir dos edificis a la ciutat de València i en què tots els hotels que es van oferir per acollir les famílies, no van posar cap impediment a l'allotjament amb els animals.

Per tot això, no deixem de celebrar els avenços que s'estan produint en relació amb el tracte amb els animals a la societat i als tribunals, però alhora serveixi aquests exemples per evidenciar que, malgrat els canvis introduïts per la Llei 17 /2021, encara queda molt per avançar en l'adopció de mesures que aconsegueixin consolidar els animals com a part del nucli familiar, amb totes les conseqüències.