Els Ajuntaments i la protecció animal

Per Covadonga Díaz, Advocada, membre de la Comissió de Dret Animal del Col·legi d'Advocats d'Oviedo.

A la societat moderna, la protecció i el benestar dels animals s'han convertit en qüestions de creixent preocupació i debat. La legislació espanyola, a través de la Llei de protecció dels drets i el benestar dels animals, busca establir un marc legal que garanteixi la protecció adequada dels animals contra l'abús i la negligència. No obstant això, malgrat les bones intencions d'aquesta llei i la creixent sensibilització social, la realitat a molts municipis d'Espanya dista força de complir els seus principis fonamentals. La manca de recursos econòmics i, en molts casos, un interès insuficient per part de les autoritats locals, ha portat a un incompliment sistemàtic dels imperatius legals, posant en dubte no només la protecció efectiva dels animals, sinó també minant la confiança de la ciutadania a les institucions.

L'evasió del compliment de la llei per part dels ajuntaments es manifesta de diverses maneres, però un dels aspectes més problemàtics és la delegació indeguda de responsabilitats als ciutadans. Davant la presència d'animals abandonats o en situació de risc, es naturalitza que siguin els mateixos veïns els qui assumeixin la càrrega de recollir-los i cuidar-los, sense mostrar gens ni mica de responsabilitat o ajuda per part de les autoritats quan la Llei no deixa cap dubte: són els consistoris els que s'han d'encarregar i proveir els mitjans necessaris. Aquesta situació no només és injusta sinó que revela un incompliment indubtat i conscient de les disposicions legals i les obligacions que els són pròpies.

La implementació efectiva de la Llei de Protecció dels Drets i el Benestar dels Animals, segons l'administració local, es troba amb obstacles significatius, primordialment en forma de limitacions econòmiques. Molts ajuntaments a Espanya al·leguen enfrontar-se a restriccions pressupostàries que dificulten, i fins i tot impedeixen, la posada en marxa de programes adequats de protecció animal. Aquesta escassetat de recursos es tradueix en una capacitat nul·la per atendre casos d'animals en risc, abandonats o extraviats; o per mantenir instal·lacions adequades que n'assegurin la cura i el benestar.

I és que aquesta qüestió no és fútil. Com hem de nosaltres, els administrats, interpretar aquesta manca de compliment legal pels qui gestionen els havers públics, suposadament d'acord amb les normes establertes, basada en la manca de mitjans econòmics? ¿Acasi algú imagina que arribi el dia que a la nostra localitat ens quedem sense servei de recollida d'escombraries, sense enllumenat públic, sense proveïment d'aigua potable o sense cementiri municipal “perquè no hi ha diners”? No, oi? Per què quan parlem de protecció animal la manca d'una partida pressupostària sí que és una justificació vàlida? O és que hi ha lleis que podem deixar de complir perquè sí, sense conseqüències?

Un altre element de l'equació que cal tenir en compte és la manca d'interès polític, que no ve més que agreujar aquesta situació. En alguns casos, les mesures de protecció i benestar animal no es perceben com a prioritàries a l'agenda política local, relegant-les a un segon pla. Aquesta desatenció no només reflecteix una valoració deficient de les necessitats dels éssers més vulnerables, sinó que també subratlla una manca de voluntat per complir les obligacions legals establertes.

La combinació d'aquests factors crea un escenari on els ajuntaments sovint busquen la ruta de menor resistència, traslladant la responsabilitat de la cura animal als ciutadans, aprofitant-se del desconeixement i bona fe dels mateixos. Aquesta transferència de responsabilitats no només és contrària a la llei, sinó que també posa en evidència un aprofitament injust de les parts més febles de la societat. Perquè resulta que un ciutadà es troba un gos que està perdut, truca a la policia local del municipi en qüestió i aquests li pregunten si s'ho pot quedar ell a casa, perquè ells no tenen on portar-lo, perquè tenen expressa prohibició de pujar-hi animals al cotxe patrulla, perquè malgrat haver localitzat l'amo en aquell moment no li és possible desplaçar-se per l'animal, que si no importa a aquest bon samarità fer un esforç i ajudar-los…

Perquè tot això, recordem, t'ho està dient la mateixa policia local, autoritat al municipi, qui ets tu, conveí, per qüestionar-ho? ¿Acasi penses que t'estan enganyant? Al contrari, el ciutadà mitjà ho dóna per bo. I, de qüestionar-ho, a qui acudirà perquè vetlli pels drets que considera que es poden estar vulnerant? A la policia local…? Ja ho diu el nostre savi refranyer espanyol: ningú no pot ser jutge i part.

Aquesta transferència indeguda de responsabilitats als ciutadans davant de situacions d'animals abandonats o en risc, sense el suport o la intervenció adequada per part de l'ajuntament, és injusta i sobrepassa els límits de la responsabilitat civil, col·locant sovint els ciutadans en situacions de estrès i dilema moral que no estan obligats a suportar. La legislació espanyola no deixa cap dubte: els municipis tenen l'obligació de recollir i atendre els animals abandonats, assegurant-ne el benestar fins que puguin ser reubicats o retornats a un entorn segur. I així ho estableix l'article 22 de la Llei de Protecció dels Drets i el Benestar dels Animals:

Artícul 22. Recollida i atenciód'animals.

1. Partitals ajuntaments la recollida d'animals extraviats i abandonats i el seu allotjament en un centre de protecció animal. Per això hauran de comptar amb un servei d'urgència per a la recollida i atenció veterinària d'aquests animals, disponible les vint-i-quatre hores del diaa. Aquesta gestion podrà realitzar-se directament pels serveis municipals competents o per entitats privades, sens perjudici que, sempre que sigui possible, es faci en col·laboració amb entitats de protecció animal. Als tétermes que estableixi la legislación autonòmica, podrà derivar-se aquesta responsabilitat a les agrupacions de municipis, o, si escau, a les diputacions provincials i forals, cabildos i consells insulars oa les comunitats autònomes i ciutats de Ceuta i Melilla.

2. Per dur a terme aquesta gestió i cures, els municipis hauran de comptar amb un servei propi, mancomunat o concertat, als tétermes establerts a l'artícul 23.

3. Les poblacions que no disposin de mitjans propis per exercir la seva competència per a la recollida i el manteniment dels animals poden subscriure convenis de col·laboració amb centres mancomunats, pertanyents a altres administracions o contractats, que han de complir les condicions mínimes que regula aquesta llei. En aquest cas, es disposarà d'una instal·lació temporal municipal per albergar els animals fins a la recollida pel servei corresponent, que reuneixi els requisits d'espai, seguretat i condicions per al benestar dels animals allotjats temporalment.

4. En absència d'una altra previsió a la legislación autonòmica, correspon a l'Administració local i, subsidiàriament, a l'autonomiamica la gestió i cures dels animals desemparats o els titulars dels quals no puguin atendre'ls a causa de situacions de vulnerabilitat, sens perjudici que puguin comptar amb la col·laboració d'entitats de protecció animal degudament registrades.

5. Les entitats locals anteposaran el control poblacional no letal de la fauna urbana en els seus plans dactuació en matèria de protecció animal garantint els drets dels animals.

Tot i això, ja hem vist que la realitat mostra una desconnexió significativa entre el que dicta la llei i la pràctica d'alguns ajuntaments. Aquest desviament de responsabilitats no només posa en risc el benestar dels animals, sinó que també infringeix els drets dels ciutadans a comptar amb serveis municipals que compleixin les seves obligacions legals. La llei estableix obligacions específiques per a les administracions precisament per garantir la protecció i cura dels animals, fonamentant aquests deures en el reconeixement del seu benestar intrínsec i la necessitat d'una societat més justa i compassiva.

Com a societat, hem d'educar i col·laborar amb les administracions per trobar solucions sostenibles que respectin tant la llei com els drets dels animals i dels ciutadans. Perquè hi haurà qui tingui una visió limitada del problema i pensi que estem fent una muntanya d'un gra de sorra, que tant se val si el gos extraviat passa la nit a casa d'un veí oa l'alberg municipal, que hi haurà coses més importants a les que dedicar el temps i els diners.

Però això no només va del gos extraviat i no recollit per l'autoritat municipal. Això és la punta de l'iceberg que evidencia un problema més gran. Estem parlant de compliment –o més aviat, incompliment– normatiu i arbitrari per part de les institucions. De l'engany de l'autoritat al ciutadà. De l'aprofitament del més fort sobre el més feble o desinformat. De l'abús de poder. De la pèrdua de confiança a les institucions. I sí, per descomptat, també va dels animals i la necessària protecció. I de nosaltres. I de la nostra necessària protecció. Perquè ja ho deia Gandhi: “La grandesa d'una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats per la manera com es tracta els animals”. Perquè és el nostre deure moral protegir el més feble, encara que només sigui per pur i estratègic egoisme, perquè potser el dia de demà siguem nosaltres aquesta part feble de la societat, aquest ancià, aquest desvalgut, aquesta persona sense recursos. Recordem aquí la teoria del vel de la ignorància de John Rawls, tinguem-la present i fem complir la llei, sigui quina sigui. Perquè potser el dia de demà siguem nosaltres els que necessitem aquesta empara legal directa i depenguem de la solidaritat social per aconseguir el seu efectiu compliment.

Per desgràcia aquest article està basat en una recent experiència personal en què, davant de la pèrdua d'un animal de la zona, la policia local va finalitzar la seva intervenció afirmant que “en ocasions, fer les coses bé té les seves conseqüències negatives”. ¿Acaestem demanant tant quan exigim el compliment de la legislació vigent? Perquè sembla que, a més, també ens haguéssim de disculpar per això, com si se'ns oblidés per moments que vivim en un Estat social i democràtic de Dret la sobirania nacional del qual resideix al poble. Em plau pensar que arribarà el dia que la gent que volem fer les coses bé siguem la majoria, començant per les institucions, i que la reflexió que impere sigui: fer les coses bé és el que hem de fer, i és responsabilitat de tots.