Els animals poden ser subjectes de drets?

Per Covadonga Fernández Dos Santos, advocada i membre de la Comissió de Dret Animal del Col·legi d'Advocats d'Oviedo.

Històricament, en la generalitat d'ordenaments jurídics i, particularment, en els europeus, sempre s'ha considerat els animals com a béns, com a coses semovents, que es poden traslladar d'un lloc a un altre per ells mateixos. En aquest sentit, sembla innegable que les coses no poden ser titulars de drets i, per tant, sota aquesta configuració de coses seria molt difícil sostenir jurídicament que els animals poguessin tenir drets[I].

Tanmateix, des de mitjans del segle XVIII, en el marc de les teories utilitaristes de Jeremy Bentham, els pensadors europeus van començar a discutir sobre el patiment animal; teories que posteriorment (1975) va desenvolupar Peter Singer, fins a arribar a les bases del moviment animalista establertes per Tom Reagan (1983)[II].

Amb aquests antecedents, en els darrers anys hem estat assistint a un procés de decosificació dels animals sota el paradigma de la sintiència, influenciat pel terme “sentient beings”, emprat per l'art. 13 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE). Aquesta expressió que caracteritza els animals com a “éssers vius dotats de sensibilitat” és la que s'ha introduït al nostre ordenament des del passat 5 de gener de 2022, amb l'entrada en vigor de la Llei 17/2021, de 15 de desembre, de modificació del Codi Civil, la Llei Hipotecària i la Llei d'Enjudiciament Civil, sobre el règim jurídic dels animals; i la que també s'usa, per exemple, als Codis Civils de França, Alemanya, Suïssa, Àustria, Portugal, Colòmbia i Nova Zelanda[iii].

El reconeixement de la sintiència o, si es prefereix, de la consciència dels animals es va postular com una fita històrica a la Declaració de Cambridge de 7 de juliol de 2012, on un prestigiós grup internacional dels àmbits de la neurociència cognitiva, la neurofarmacologia , la neurofisiologia i la neurociència computacional va declarar que no era possible ia continuar mantenint que els animals només experimenten sensacions físiques i corporals, atès que tenen un nivell de consciència que els permet processar-les i reconèixer-les, i presentar qualitats afectives i experiencials individuals i compartides[iv]. En conseqüència, podem dir que allò biològic, en el camp del Dret Animal, s'ha convertit en un suport o ancoratge del que és jurídic; l'evidència científica no està aïllada del dret[v].

Tot això ens porta a reflexionar sobre la necessitat d'avançar en la regulació protectora dels drets dels animals, per, com es dedueix de la Declaració de Toulon de 29 de març de 2019, “sortir de l'esquizofrènia jurídica” que suposa mantenir el tractament dels animals com a objectes[Vaig veure], proposant-se concedir-los l'estatus jurídic de “persones (físiques) no humanes”, com va passar amb els casos de Sandra (orangutana) i Cecilia (ximpanzé), a Argentina, que van donar lloc a dues sentències que les van reconèixer com a subjectes de dret en aquest país[VII]; o d'Estrelleta (mona chorongo), a l'Equador, on es va reconèixer aplicable l'habeas corpus als animals[viii].

Pierre Foy València, afirma (i comparteixo) que “el dret és inevitablement antropocèntric i antropogènic, aquesta és una limitació, és una categoria creada pels humans. No obstant això, això no impedeix que es concebin formes de protecció legal, inclusivament reconeixements de drets”, com les fórmules jurídiques i ficcions creades per obtenir el reconeixement de drets, per exemple, dels rius a Colòmbia ia Nova Zelanda[Ix]. O experiències més properes i recents com la cristal·litzada a través de la Llei 19/2022, de 30 de setembre, per al reconeixement de personalitat jurídica a la llacuna del Mar Menor i la seva conca.

De manera que, més enllà del debat teòric sobre si subjecte de dret i persona jurídica són sinònims (com defensava Kelsen), o si el concepte de subjecte de dret constitueix una expressió de més amplitud que no es limita únicament amb l'ésser humà, ho certs és que si una llacuna, com és la del nostre Mar Menor, ha aconseguit la declaració expressa de la seva personalitat jurídica i el reconeixement de subjecte de drets, segons diu el Preàmbul d'aquesta Llei per “fer un salt qualitatiu i adoptar un nou model juridicopolític, en línia amb l'avantguarda jurídica internacional i el moviment global de reconeixement dels drets de la naturalesa”, què ens impedeix avançar en aquesta evolució per concedir idèntic estatus a éssers vius que sabem dotats de consciència?

No és que l'animal adquireixi la condició ontològica d'ésser humà o que adopti qualitats humanes, sinó que adquireixi un estatus jurídic diferent del de cosa[X], que ja no li pertany (perquè mai no ho ha estat).

Fa 45 anys, el 1978, que es va presentar el primer text de la Declaració Universal dels drets de l'animal, promoguda per la Lliga Internacional dels Drets dels Animals; i encara que la mateixa encara no ha estat aprovada per la UNESCO, aquesta circumstància no li resta validesa ni importància, ja que molts dels drets recollits al seu text formen part de les legislacions de diversos països, com la nostra[xi].

A més, la regulació protectora dels animals no és estranya al nostre ordenament, ni tan nova com pogués semblar, podent citar-se l'anomenada Llei Grammont (1850), que protegia els animals domèstics dels abusos que s'exercissin contra ells en espais públics; la Reial Ordre de 29 de juliol de 1883, que ordenava als mestres inculcar als nens sentiments de benevolència i protecció dels animals; la Reial Ordre Circular de 26 de desembre de 1925, que establia la utilitat pública de les associacions protectores danimals i plantes; el Reial Decret de 11 d'abril de 1928, pel qual s'aprova el Reglament dels patronats per a la protecció d'animals i plantes, o la Reial Ordre Circular el 1929 que establia sancions per maltractaments a animals o plantes[xii].

Tanmateix, sí que trobem una important absència a la nostra Constitució de 1978, que no esmenta en cap dels seus preceptes la protecció o el benestar animal. I això, al meu entendre, és perquè, fins a dates recents, els drets dels animals no polititzaven. El focus comú als debats en seu judicial, legislativa i convencional en matèria de Dret Animal sempre ha girat al voltant d'arguments ètico-animalistes i ambientalistes, abans que en els de caràcter polític. És a dir, mai no es parla dels animals com a membres de les nostres comunitats –o de les seves sobiranes–[xiii]. Paradoxalment, si es reconegués els animals com a subjectes de drets, s'estaria reconeixent, alhora, la seva qualitat de membres de la comunitat política i, per tant, la seva titularitat de, almenys, els tres drets fonamentals més bàsics: a la vida, a la integritat física i psíquica ia la llibertat.

Això significa que seguim enfrontant els mateixos detractors al reconeixement dels drets dels animals apel·lant als arguments habituals de la superposició d'espècies i de la rellevància moral, oa la protecció ambiental[xiv]. Però,acales objeccions a què els animals puguin ser considerats subjectes de drets perquè estan impossibilitats per exercitar judicialment les seves pretensions o perquè no poden ser subjectes de deures, no poden ser fàcilment rebatudes[xv] aplicant els fonaments de les mateixes institucions jurídiques que hem creat per als humans sense capacitat jurídica o les entitats a les quals se'ls ha atorgat una personalitat fictícia? ¿Acales normes socials i legals que s'imposen als animals domesticats per conviure en societat, l'aportació que fan, en el seu detriment, dels seus cossos, força de treball i companyia[Xvi], no tenen el caràcter d'obligacions per a ells? ¿Acano ha deixat de ser raonable que, a la vista de l'evidència científica, es tracti de continuar mantenint que els animals no tenen interessos propis: mantenir-se amb vida, alimentar-se, fugir del patiment…, en definitiva, desenvolupar la seva pròpia naturalesa ? ¿Acasi la vida natural no posseeix un interès intrínsec que la fa valuosa per si mateixa i legitima la seva defensa? I, ¿acatotes aquestes qüestions plantejades (suplir la manca de capacitat de qui no en té, perquè pugui exercitar i desenvolupar els interessos que li són propis i que, al seu torn, constitueixen els del conjunt de la humanitat) no generen, si més no, un deure moral, jurídic i polític a càrrec dels éssers humans, susceptible de ser traduït, sensu contrari, en un catàleg de drets reconeixible per als animals?

Quan antecedeix, cal transcendir el debat purament teòric i moral sobre la qüestió animalista, per emprendre estudis rigorosos allunyats del marc antropocentrista sobre les circumstàncies vitals, necessitats i, en resum, drets dels animals que prenguin en consideració els diferents tipus de relacions que s'estableixen entre aquests i les nostres institucions i pràctiques polítiques en termes de comunitat, territori i sobirania[XVII].

[I] Cèsar Nava Escudero. “Els animals com a subjectes de dret”. dA. Dret Animal (Forum of Animal Law Studies), vol. 10/3, 2019. Pàgs. 47-68.

[II] Maria Daniela Coral i Andrés Martínez. L'abast del reconeixement dels animals com a subjectes de drets. A partir de la jurisprudència constitucional equatoriana no. 253-20-jh/22”. Actualitat Jurídica Ambiental, n. 137 Secció “Comentaris”, 11 de setembre de 2023. Pàgs. 4-5.

[iii] Beatriu Franciskovic Ingunza. “El dret i els animals: hi ha raons suficients per negar-los la categoria jurídica de ser objecte de dret i poder ser considerats subjectes de dret”. Des del Sud. Volum 5, número 1, Lima. Pàgs. 67–79.

[iv] https://www.animal-ethics.org/declaracion-consciencia-cambridge/, vist el 26/10/2023.

[v] Marita Giménez-Candela. “Animal. Una aproximació biojurídica”. DALPS. Dret Animal (Animal Legal and Policy Studies) 1/2023. Pàgs. 23-24.

[Vaig veure] Caroline Regad i Cédric Riot. “Els Desafiaments de la Declaració de Toulon”. Revista Xilena de Dret Animal. Núm. 1. Novembre 2020. Pàgs. 21-28.

[VII] Macarena Montes Franceschini. "Personalitat animal: La recerca del reconeixement". Revista de dret animal i de recursos naturals, vol. XVII. Pàgs. 93-150.

[viii] Maria Daniela Coral i Andrés Martínez. L'abast del reconeixement dels animals com a subjectes de drets. A partir de la jurisprudència constitucional equatoriana no. 253-20-jh/22”. Actualitat Jurídica Ambiental, n. 137 Secció “Comentaris”, 11 de setembre de 2023. Pàgs. 14-20.

[Ix] Taula rodona: “Els animals es poden considerar subjectes de dret? Una anàlisi sobre la Llei de Protecció i Benestar Animal i la darrera sentència del Tribunal Constitucional que declara constitucional les seves excepcions”. Revista Ius et Veritas núm. 60, maig 2020 / ISSN 1995-2929 (imprès) / ISSN 2411-8834 (en línia). Pàg. 248.

[X] Cèsar Nava Escudero. Op. Cit. Pàgs. 47-68.

[xi] Francisco J. Capacete González. "La Declaració universal dels drets de l´animal". dA. Dret Animal (Forum of Animal Law Studies), vol.9/3. 2018. Pàgs. 143-146.

[xii] Ana Patricia Domínguez Cuenca. “Hi ha un Dret Animal a Espanya? Evolució, anàlisi i crítica”. Diari La Llei, núm. 8775, 3 de juny de 2016, Ref. D-227, LA LLEI. Pàgs. 3 i 4.

[xiii] Silvina Pezzetta. “Els animals poden tenir drets si no poden contreure obligacions? Animals subjectes i ciutadans”. Mutatis Mutandis: Revista Internacional de Filosofia, núm. 20 (1) (2023). Pàgs. 36-37

[xiv] Ídem.

[xv] Àngel Pelayo González Torre. “Sobre els drets dels animals”. Anuari de Filosofia del Dret VII (1990). Pàg. 554.

[Xvi] Silvina Pezzetta. “Els animals poden tenir drets si no poden contreure obligacions? Animals subjectes i ciutadans”. Mutatis Mutandis: Revista Internacional de Filosofia, núm. 20 (1) (2023). Pàgs. 36-37.

[XVII] Marta Tafalla. “Cap a una ciutadania animal? Sobre Zoopolis, de Sue Donaldson i Will Kymlicka”. Nova Societat núm. 288, juliol-agost de 2020. Pàgs. 81-89.