Un animal pot ser testimoni en un judici?

Per Miguel Donate Salcedo, advocat penalista i membre de la Comissió de Dret Animal de l'ICA Còrdova.

I won't fly down, I can't fly down
And light on your right knee.
A girl who would murder her own true love
Would kill a little birdlike me
-Love Henry-Bob Dylan

El 7 de maig de 2019 –data que ja no s'escriu sense cert calfred: el món és un altre– es va celebrar vista al Juzgado de lo Penal número 1 de Santa Creu de Tenerife, en causa seguida per maltractament animal. Els fets objecte d'acusació es resumeixen que l'acusat, amo en aquell moment d'una gossa, la va ficar en una maleta, estant ferida, i la va llençar a un contenidor d'escombraries. Els fets succeeixen el 2012, estant vigent el llavors breu article 337, que penava el maltractament injustificat d'animal domèstic o amansat, que causés mort o lesions greus, amb presó de tres mesos a un any.

El cas és cèlebre perquè la gossa, de nom Milagros, va comparèixer com a testimoni perjudicada, amb important enrenou mediàtic. Sembla que l'objectiu no era obtenir una declaració sinó visibilitzar, cosa que es va fer. M'assalta en escriure aquestes línies si també haurien de fer els gossos, que estimen sense mesura i tenen les seves preferències, tenir la possibilitat d'acollir-se a dispensa anàloga a la de l'art. 416 de la Llei d'Enjudiciament Criminal. Penso també que aquests 7 anys per a Milagros van ser gairebé 40, que és com si un testifica amb 70 del que li va passar amb 30.

Hi ha una petita tradició d'animals que testifiquen, dins i fora de la literatura. El 2015 -1-, es va tenir en compte en un cas d'homicidi a Michigan que un lloro gris africà, present en els fets, repetia «Don't shoot!» (No disparis). Però el lloro no va testificar en judici: un humà va testificar sobre el que deia el lloro. Una cosa semblant passa amb el lloro que va poder presenciar la violació i assassinat d'Elizabeth Toledo, a l'Argentina -2-, que va ser sentit per un policia en dir, mentre es realitzava la inspecció ocular de la casa, «ai no, si us plau deixeu-me anar» . En aquest cas tampoc no és el lloro anomenat com a testimoni, sinó que un testimoni declara que un lloro ha dit alguna cosa, amb el valor probatori que després se li vulgui donar pel jutjador.

^[1] https://www.bbc.com/news/world-us-canada-40665520.amp

^[1] https://www.diariojornada.com.ar/274125/policiales/Ay_no_por_favor_soltame_la_frase_que_repetia_el_loro_de_una_victima_de_femicidio

És famós el lloro «perjur» d'un dels casos de Perry Mason-3-, que presencia un assassinat però pronuncia Ellen igual que Helen, inculpant falsament una altra dona relacionada amb la víctima.

Un altre lloro, de la família Sharma, a l'Índia; va presenciar el 2014 -4- l'assassinat de la tia pel nebot. Però aquest lloro (de fabulós nom Hercule -5-) no va reproduir unes últimes paraules, sinó que va començar a cridar el nom de l'autor, ia reaccionar violentament davant d'aquest. L'autor va confessar els fets, i estrictament, encara que aquest comportament de l'ocell té més semblances amb un testimoniatge, no ho és. Novament, un testimoni humà declara sobre allò que fa l'ocell.

El 2010 -6-, a prop de Charleston, la policia que investigava un cas de maltractament a una dona gran de 98 anys, van descobrir que el lloro de la mateixa repetia sense parar «Help! Help!», seguit del que semblava un riure burleta, en aquest cas de la filla de la víctima. Tot i el sensacionalisme, el lloro no declara com a testimoni: un policia testifica sobre les condicions que troba, i aquestes inclouen un lloro que reprodueix uns sons determinats.

Resulta preocupant la humanització dels animals, que té poc a veure, encara que sigui deguda a bones intencions, amb la seva protecció. Els animals que són jutjats o testifiquen tenen un halo medieval: rates executades per menjar-se el gra, porcs que segons l'afecte mostrat apuntalaven més o menys el bestialisme jutjat, familiars de bruixa. Tampoc no són testificals, o no haurien de ser-ho. En tot cas, lectura d'auguris. L'animal no pot donar un testimoni, és a dir, no pot emetre una “declaració de coneixement que emet una persona respecte d'una realitat que ha presenciat”. L?animal no és una persona.

Per descomptat, les diferents intel·ligències animals obliguen a una anàlisi independent. No és el mateix un invertebrat -7- que un goril·la que sàpiga parlar per signes, o un lloro que reprodueix sons, o un gos. En els curiosos casos amb lloros, per exemple, es té en consideració que el lloro reprodueix sons tal com ho faria una gravadora. És a efectes de prova just això: una gravadora orgànica. Però no en pot ser un testimoni. L'enregistrament del lloro podrà ser prova documental, i sobretot, quan sigui possible, sembla el terreny de la pericial especialitzada. Per més que hi hagi immediata, la interpretació d'un comportament animal no està subjecte a les mateixes màximes d'experiència humana. És més: gran part del coneixement del jutjador, com el de totes les parts no especialitzades, descansarà en experiències personals o tòpics potser erronis. Si un gos mou la cua vigorosament, o borda, està content, té ansietat? Com és de fiable la memòria animal? Un acte humanament bo o legítim o legal pot traumatitzar un animal? Sembla que la interpretació d'un comportament animal ha de ser objecte d'informe, i aquest informe ratificat i ampliat a la vista. En animals l'esperança de vida dels quals és breu, a més, fiar qualsevol resultat que compareguin en judici sembla, a més d'incompatible amb una elemental solemnitat, un risc de quedar sense prova.

^[3] THE CASE OF THE PERJURET PARROT, William Morrow & Company, 1939.

^[4] https://www.indiatoday.in/india/story/man-convicted-of-2014-murder-with-parrots-testimony-gets-life-in-jail-2351028-2023-03-24

^[5] Hercule…Parrot

^[6] https://www.nbcnews.com/id/wbna40595078

^[7] Pensem en el conte clàssic de Lem «L'Erúntica», un pròleg fals a l'obra, també falsa, d'un científic que ensenya a parlar anglès als bacteris.

L'ambient propi d'un judici tampoc no pot ser idoni perquè un animal manifesti, amb les seves possibilitats, una conducta o una altra. Un lloro es pot inhibir en presència d'estranys o un gos espantar-se. Sí que sembla més viable que els animals s'utilitzin com a font de coneixement, amb les seves limitacions, a les investigacions criminals. De fet, es fa: certes actuacions es confien a l'olfacte d'un gos degudament entrenat, per exemple. És fàcil imaginar una diligència d'identificació en què a un gos se li mostri un individu, i se n'observi la reacció -8-9-.

Podria en qualsevol cas proposar-se un animal com a testimoni? L'article 360 ​​de la LEC enuncia que «Les parts podran sol·licitar que declarin com a testimonis les persones que tinguin notícia de fets controvertits relatius al que sigui objecte del judici», i el 361 que «podran ser testimonis totes les persones, llevat de les que es trobin permanentment privades de raó o de l'ús de sentits respecte de fets sobre els quals únicament es pugui tenir coneixement per aquests sentits. Els menors de catorze anys poden declarar com a testimonis si, segons el parer del tribunal, tenen el discerniment necessari per conèixer i per declarar veraçment.»

Conseqüentment, per ser testimoni cal ser persona i no estar permanentment privat de raó o de lús de sentits necessaris per tenir coneixement per aquests sentits. Un animal, que pot tenir una capacitat sensorial adequada per percebre alguna cosa, i fins i tot per repetir-ho, no té raó i, en qualsevol cas, no és persona. Tampoc no pot ser un testimoni «pel qual parla una altra persona», encara menys pel que parla el seu amo o el ministeri públic.

^[8] Això va passar amb Tango, un gos pagès de 9 anys, propietat d'una víctima d'homicidi a Tours, a qui es va exposar un investigat subjectant un bat de beisbol de manera amenaçadora, per veure si reaccionava. Es va repetir el mateix amb un altre gos, d'igual raça i edat, com a mesura de control. El resultat no va ser concloent.

^[9] https://www.thelocal.fr/20140403/another-dog-testifies-in-french-murder-case

El venerable article 360 ​​no pot anticipar, naturalment, una persona que no sigui humana. Tot i això, alguns moviments jurídics com Nonhuman Rights Project-10- advoquen per una personalitat no humana. L'article 333 bis del codi civil, després de la reforma operada per la Llei 17/2021 de 15 de desembre, estableix que:

Article 333 bis.
1. Els animals són éssers vius dotats de sensibilitat. Només els és aplicable el règim jurídic dels béns i de les coses en la mesura que sigui compatible amb la seva naturalesa o amb les disposicions destinades a protegir-les.
2. El propietari, posseïdor o titular de qualsevol altre dret sobre un animal ha d'exercir els seus drets sobre ell i els seus deures de cura respectant la seva qualitat de ser sentint, assegurant-ne el benestar d'acord amb les característiques de cada espècie i respectant les limitacions establertes en aquesta. i les altres normes vigents.
3. Les despeses destinades a la curació ia la cura d'un animal ferit o abandonat són recuperables per qui les hagi pagat mitjançant l'exercici d'acció de repetició contra el propietari de l'animal o, si escau, contra la persona a qui se li hagués atribuït la seva cura en la mesura que hagin estat proporcionats i encara que hagin estat superiors al valor econòmic d'aquest.
4. En cas que la lesió a un animal de companyia hagi provocat la seva mort o un menyscapte greu de la seva salut física o psíquica, tant el propietari com els que convisquin amb l'animal tenen dret que la indemnització comprengui la reparació del dany moral causat.»

Igualment, suprimeix el contingut del numeral 6è de l'article 334. El contingut actual de l'article passa a integrar-ne l'apartat 1 i s'afegeix un apartat 2 amb la redacció següent:
«2. Queden sotmesos al règim dels béns immobles els vivers d'animals, colomars, ruscs, estanys de peixos o vivers anàlegs, quan el propietari els hagi col·locat o els conservi amb el propòsit de mantenir-los units a la finca i formant-ne part d'una manera permanent, sens perjudici de la consideració dels animals com a éssers sentints i de les lleis especials que els protegeixen.»

A l'actual ordenament espanyol l'animal no és una persona, sinó un ésser sentint. Això es tradueix en una propietat limitada sobre ells, que ha dexercir-se amb atenció a aquesta capacitat de sentir. També en la seva presència necessària en les decisions derivades del divorci, per la reforma dels articles 771 i 774 de la LEC. Tampoc no poden ser embargats els animals de companyia (és un animal de companyia un cavall de carreres?), encara que sí les rendes que generin.

^[10] https://www.nonhumanrights.org/

Quina és la diferència entre una persona i un ésser sentint? Aquesta capacitat de sentir, justifica que un animal testifiqui? Ser sentint és un estatut generador de drets, i persona és un estatut generador de drets i d'obligacions. No sembla que un animal pugui ser testimoni. Explicar allò evident causa certa sensació de ridícul, però sembla inevitable que en algun moment es demani, tornant a flagel·lar el mar oa interpretar el vol dels ocells; que un gos testifiqui en assumpte criminal o sigui sentit, cada amo en una punta de la sala, per determinar si prefereix estar amb la mare o el pare.

No mutem la llera natural i desitjable: pericial i valoració judicial de la pericial.