Els professionals de l'Advocacia tenen dret a la intimitat?

Per Albino Escribano, secretari de la Comissió de Deontologia del Consejo General de la Abogacía Española i degà de l' Colegio de la Abogacía de Albacete. 

Moltes vegades, en converses entre professionals, es posa de manifest la molèstia que suposa haver d'atendre assumptes de treball a qualsevol lloc o de qualsevol manera: a la barra del bar mentre xerrades amb un amic, pel carrer mentre passeges amb la teva parella o fills, o amb el gos, o mentre gaudeixes de qualsevol esdeveniment o fas esport. Això per no parlar del wasap fora de qualsevol criteri horari o de contingut. Sens dubte aquests exemples mostren una vulneració de la intimitat del professional, és a dir, del seu àmbit personal, familiar, espiritual o físic.

Es pot dir que aquestes actuacions són expressions de simple manca de respecte o deducació cap a la persona. És evident que, encara que es dubti per alguns de la condició humana del professional de l'Advocacia, mancant previsió constitucional o estatutària sobre el particular, hem de presumir que tenim dret a la intimitat.

No obstant això, l'assumpció d'aquestes actuacions com a normals porta al punt de considerar de vegades, en una autèntica manifestació de la Síndrome d'Estocolm, que no tenim aquest dret davant dels requeriments i els drets del client, arribant a plantejar-se si exigir una mínima intimitat personal vulnera les nostres obligacions professionals.

Recentment, en una xerrada sobre deontologia al Col·legi d'Advocats de Conca, en acabar l'animada sessió, se'm va acostar una jove companya per preguntar-me si el fet d'estar embarassada i no manifestar-ho al client suposava un conflicte d'interessos o, almenys, una vulneració de les obligacions professionals.

M'indicava que, en quedar-se embarassada i no manifestar-ho, semblava que pogués existir conflicte en anteposar, si escau, els seus interessos personals als del client, ja que l'embaràs i posterior part podria suposar un retard en la resolució de l'assumpte si es veiés obligada a demanar suspensions.

Després d'aclarir-li que, al meu entendre, cap conflicte d'interessos existia, atès que la seva vida privada i les seves decisions amb vista a la seva vida, cos i salut, en particular a la qüestió que plantejava, no afectaven gens l'interès de l'assumpte en perjudici del client, em va qüestionar sobre si, en qualsevol cas, tenia l'obligació d'informar el client que estava embarassada per tal que sabés que eren possibles eventuals complicacions, o en el part i baixa maternal, i que això podria no interessar-lo en ordre a l'encàrrec de l'assumpte (d'entendre's així, aquesta obligació seria també extensible al professional la parella del qual estigués embarassada).

Les normes deontològiques, tant les contingudes a l'Estatut General com al Codi Deontològic, estableixen que hem d'informar el client d'un gran nombre de coses. No obstant això, entre elles no hi ha el nostre estat de salut, ni, de moment, la necessitat d'acreditar-ho amb el corresponent informe, encara que l'article 12.B.5 CDAE imposa comunicar al client les circumstàncies de supòsits de malaltia o invalidesa per llarg temps que impedeixin atendre la cura dels seus assumptes. Tampoc els nostres projectes personals, de qualsevol mena, sembla que hagin de ser de la incumbència del client. La relació de confiança que parlen els articles 4 i 12 del CDAE no sembla que s'hagi d'estendre a aquestes qüestions.

I aquí es planteja una altra qüestió que ja he sentit per boca d'algun mal pensat: i si s'aprofita la circumstància de l'embaràs o de l'estat de salut per endarrerir un procediment? Ja saben la dita: un mal advocat pot endarrerir un procediment, i un de bo molt més.

Entenc que no podem ni hem d'entrar a aquestes disquisicions. Tenim dret a la intimitat (com qualsevol persona), a quedar-nos embarassats (sense pensar en el client), a emmalaltir (encara que no vulguem) ia gaudir o patir de qualsevol de les incidències que formen part de la vida. I això no suposa infracció deontològica. Infracció deontològica ho suposa no actuar conforme a la bona fe, integritat o la diligència exigible. I també ho és no respectar qui gaudeixi o pateixi aquestes incidències vitals.

Arribem així a la conclusió, potser interessada per part meva, que els professionals de l'Advocacia som persones, o ho hem de ser, i com a tals, per disposició de l'article 18 de la Constitució, tenim dret a la intimitat, o ho hem de tenir. I això, llevat que qualsevol circumstància ens impedeixi atendre els assumptes per molt de temps, no estem obligats a informar-ho al client. I si per raó de malaltia o incapacitat no podem assumir o continuar amb l'encàrrec, entra dins de la diligència deguda deixar l'assumpte, però sense haver de manifestar al client la raó si no ho volem fer (article 12.A.4 i 6 CDAE ).

Pel que fa a la consulta de passadís amb què iniciava aquest text, ja se sap la frase de Don Luis Albo LLamosas: “dolentes per al client, dolentes per a la butxaca”. En la nostra defensa davant de previsibles invasions consultives, cal dir que normalment treballem als nostres despatxos moltes hores, durant les quals podem atendre adequadament no només les visites dels nostres clients, sinó les de qualsevol que tingui interès a conèixer la nostra opinió jurídica, i respondre a consultes. Això de la seva remuneració és un altre tema.