El veritable abast de la sentència del TJUE sobre la contractació de personal interí pel sector públic a Espanya

Per Rafael Ariño, soci de Dret Públic i Regulatori de Ceca Magán Advocats.

El passat dijous, 22 de febrer de 2024, es va suscitar un enorme enrenou després de la publicació de la Sentència del TJUE, referida a la qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Superior de Justicia de Madrid amb motiu de diferents contractes laborals de personal indefinit no fix, contractat per diferents entitats públiques a Espanya.

Diferents mitjans de premsa han arribat a dir que “la sentència del TJUE promou la conversió automàtica en contractes fixos dels contractes dels interins”, amb una afecció potencial a més de 1.000.000 d'interins contractats per les administracions públiques espanyoles.

Una lectura atenta de la sentència revela que el titular ha de ser notablement més modest. I que el camí que queda pendent per arribar a una conversió automàtica és molt més complex.

L'art. 1 del RD Legislatiu 5/2015, de 30 d'octubre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic (TREBEP), imposa a Espanya la subjecció a un procediment selectiu de concurrència competitiva per tant personal funcionari com per al laboral. El reitera l'art. 62 i l'art. 11.3 TREBEP, respectivament, per a personal funcionari i laboral. En conseqüència, a Espanya, la conversió d'un contracte interí en fix pel sol transcurs el temps és impossible (és més, ara com ara, seria inconstitucional per contra al bloc de constitucionalitat que suposa el mateix TREBEP), per això la jurisprudència del Tribunal Supremo, Sala del Social i del Contenciós Administratiu sigui unànime.

No obstant això, dit això, resulta insuportable el continu abús de la interinitat per part del sector públic, més acusat que en el sector privat. Per això, a compte de la resposta al Tribunal Superior de Justicia madrileny, el TJUE al paràgraf 98 de la sentència, digui:

“98.- Precisat aquest aspecte, de les peticions de decisió prejudicial es desprèn que, en els casos de interlocutòries, malgrat que la normativa aplicable als litigis principals estableix terminis concrets perquè l'Administració de què es tracti convoqui aquests processos, en realitat aquests terminis no es respecten i aquests processos són poc freqüents.”

I, a la vista de semblants incompliments, acaper afirmar que els mecanismes ideats pel legislador espanyol per tallar el frau de la interinitat són insuficients:

99.- En aquestes circumstàncies, una normativa nacional que preveu la convocatòria de processos selectius que tenen per objecte cobrir de manera definitiva les places ocupades provisionalment per treballadors temporals, així com els terminis concrets amb aquesta finalitat, però que no garanteix que aquests processos es convoquin efectivament, no sembla que pugui evitar la utilització abusiva, per part de l'ocupador de què es tracti, de successives relacions laborals de durada determinada (sentència de 19 de març de 2020, Sánchez Ruiz i altres, C 103/18 i C 429 /18, EU:C:2020:219, apartat 97).

 100.- En conseqüència, sens perjudici de les comprovacions que correspondrà efectuar al tribunal remitent, no sembla que aquesta normativa constitueixi una mesura suficientment efectiva i dissuasòria per garantir la plena eficàcia de les normes adoptades conforme a l'Acord Marc i, per tant, no es pot qualificar com a «mesura legal equivalent», als efectes de la clàusula 5 de l'Acord Marc.”

Al paràgraf 113, la sentència analitza la Llei de Pressupostos de 2018 i conclou que és abstracta, ambigua, i que no compleix amb els mecanismes de càstig que van ser examinats a STJUE de 7 de març de 2018, Santoro (C 494/16, EU:C:2018:166), on sí que es va considerar suficient el mecanisme dissuasori italià consistent a castigar les autoritats i directius de l'Administració que no convoquen processos de selecció en termini amb l'obligació de satisfer, de la butxaca, les indemnitzacions que s'hagin de pagar als interins quan no estabilitzen el seu lloc de treball i es produeix el cessament al lloc.

El legislador espanyol es limita a generar processos d'estabilització -que es desenvolupen amb lentitud exasperant- ia indemnitzar els interins quan són cessats perquè aquests processos no asseguren l'estabilització. Cosa que al TJUE li sembla insuficient.

Arribats a aquest punt, i amb ganes de donar una garrotada a les autoritats espanyoles, el TJUE recorda que també hi ha jurisprudència que admet, com a mecanisme de protecció, la conversió automàtica del contracte interí en fix:

“125.- D'altra banda convé assenyalar que, d'acord amb la clàusula 5, apartat 2, de l'Acord Marc, entre les mesures que permeten prevenir la utilització abusiva de successius contractes de treball de durada determinada hi ha la facultat dels Estats membres de convertir les relacions laborals de durada determinada en relacions laborals per temps indefinit, en ser l'estabilitat laboral que ofereixen aquestes darreres el principal factor de protecció dels treballadors (sentència de 8 de maig de 2019, Rossato i Conservatorio di Musica FA Bonporti, C 494/17, EU:C:2019:387, apartat 39).”

 Però, com traslladar aquesta darrera solució a Espanya? El TJUE, als paràgrafs 122 i 138 entén que hi ha una disputa entre el Tribunal Constitucional i el Tribunal Supremo, per raó de la qual el primer considera que l'art. 23.2 CE (procés selectiu) no simposa a la contractació del personal laboral per a locupació pública.

No tenim clar que aquesta sigui la doctrina del Tribunal Constitucional; però d'aquí obté el TJUE la fallida que cerca, per empènyer el Tribunal Superior de Justicia a fi que dicti una revolucionària sentència contra la jurisprudència del Tribunal Supremo en la matèria (per canviar aquesta jurisprudència):

“138.- Tenint en compte les consideracions anteriors, cal respondre a les qüestions prejudicials desena i onzena plantejades en els assumptes C 59/22 i C 110/22 ia les qüestions prejudicials quarta i cinquena plantejades en l'assumpte C 159/22 que la clàusula 5 de l'Acord Marc s'ha d'interpretar en el sentit que, mancant mesures adequades en el dret nacional per prevenir i, si s'escau, sancionar, d'acord amb aquesta clàusula 5, els abusos derivats de la utilització successiva de contractes temporals, inclosos els contractes indefinits no fixos prorrogats successivament, la conversió daquests contractes temporals en contractes fixos pot constituir aquesta mesura. Correspon, si escau, al tribunal nacional modificar la jurisprudència nacional consolidada si aquesta es basa en una interpretació de les disposicions nacionals, fins i tot constitucionals, incompatible amb els objectius de la Directiva 1999/70 i, en particular, de la clàusula 5 esmentada.”

Si el Tribunal Superior de Justicia prendrà el guant, o no, és una cosa que sabrem ben aviat. Però és clar que això, sens dubte, només beneficiaria el personal laboral. Mai el personal funcionari i estatutari, almenys, no mentre no es modifiqui l'art. 23.2 de la Constitució.