El TJUE dictamina que el termini per reclamar despeses hipotecaries comença a córrer quan se sap el seu caràcter abusiu

Per Jesús Sánchez García

Des que la Secció 15a de la Audiencia Provincial de Barcelona, ​​dictés la primera sentència de 25 de juliol de 2018 (Roj: SAP B 8760/2018), diferenciant entre l'acció de nul·litat d'una clàusula predisposada, que és imprescriptible i la prescriptibilitat respecte de l'acció de restitució de quantitats indegudament pagades , es va obrir al nostre país un debat doctrinal i jurisprudencial sobre la matèria (sobre la prescriptibilitat de l'acció de restitució s'havia pronunciat la Sala 1a del TS en sentència 30 de desembre de 2010 -Roj: STS 743/2010-).

La qüestió nuclear en aquesta matèria és l'inici del termini de prescripció de l'acció de restitució de pagaments fets en aplicació d'una clàusula abusiva en un contracte de préstec amb consumidors, i la mateixa Sala 1a del TS ha plantejat una qüestió prejudicial davant el TJUE, mitjançant Interlocutòria de data 22 de juliol de 2021 (Roj: ATS 10157/2021), que es tramita davant la Cort de Luxemburg, amb el número d'assumpte C-561/21 i, així mateix, amb la mateixa data va plantejar una altra qüestió prejudicial el Jutjat de 1a Instància 20 de Barcelona, ​​mitjançant interlocutòria de 22 de juliol de 2021, que ha donat lloc a l'assumpte C-484/21.

També la Secció 15a de la Audiencia Provincial de Barcelona ha plantejat quatre 4 qüestions prejudicials davant del TJUE (assumptes C-810/21 a C-813/21).

El TJUE s'ha pronunciat en diverses sentències sobre el principi d'efectivitat i el termini de prescripció derivat de l'acció de restitució d'una clàusula predisposada a un contracte de préstec declarada nul·la per abusiva (sentències de 9 de juliol de 2020, assumptes acumulats C- 698/18 i C-699/18, i C-259/19, 22 d'abril de 2021, assumpte C-485/19; 10 de setembre de 2021, assumptes acumulats C-776/19 a C-782/19).

A l'apartat 64 de la sentència de 22 d'abril de 2021, assumpte C-485/19, el TJUE va resoldre que:

“Per tant, és procedent considerar que una regulació processal com la controvertida en el litigi principal, en la mesura que exigeix ​​al consumidor que actuï davant els tribunals en un termini de tres anys a partir de la data de l'enriquiment injust i en la mesura en que aquest enriquiment pot tenir lloc durant l‟execució d‟un contracte de llarga durada, pot fer excessivament difícil l‟exercici dels drets que li confereixen la Directiva 93/13 o la Directiva 2008/48, i que, per tant, infringeix el principi d'efectivitat (vegeu, per analogia, les sentències de 9 de juliol de 2020, Raiffeisen Bank i BRD Groupe Société Générale, C‑698/18 i C‑699/18, EU:C:2020:537, apartats 67 i 75, i de 16 de juliol de 2020, Caixabank i Banco Bilbao Biscaia Argentaria, C‑224/19 i C‑259/19, EU:C:2020:578, apartat 91)”.

Com resol encertadament la Secció 9a de la Audiencia Provincial de València, en les sentències de 22 de novembre de 2022 (Roj: SAP V 3805/2022) i 23 de gener de 2023 (Roj: SAP V 134/2023), la Sala 1a del TS com a conseqüència de diversos pronunciaments del TJUE, ha descartat que el dia inicial del termini de prescripció daquest tipus daccions sigui el dia de la celebració del contracte o la data en què es van fer els pagaments indeguts.

Per a la Sala 1a del TS queden només tres opcions, que planteja davant del TJUE, a través de la interlocutòria de 22 de juliol de 2021. La Sala 1a del TS va formular les tres preguntes següents al TJUE:

“1.- És conforme amb el principi de seguretat jurídica interpretar els articles 6.1 i 7.1 de la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d'abril de 1993, sobre clàusules abusives als contractes amb consumidors, en el sentit de que el termini de prescripció de l'acció per reclamar allò pagat en virtut d'una clàusula abusiva no comença a córrer fins que per sentència ferma s'hagi declarat la nul·litat d'aquesta clàusula?

2.- Si aquesta interpretació no fos conforme amb el principi de seguretat jurídica, s'oposa als esmentats articles de la referida Directiva una interpretació que consideri dia inicial del termini de prescripció la data de les sentències del Tribunal Supremo que van fixar doctrina jurisprudencial sobre els efectes restitutoris (sentències de 23 de gener de 2019)?

3.- Si aquesta interpretació s'oposés als articles esmentats, s'hi oposa una interpretació que consideri dia inicial del termini de prescripció la data de les sentències del Tribunal de Justícia que van declarar que l'acció de restitució podia estar subjecta a un termini de prescripció (bàsicament, SSTJUE de 9 de juliol 5 de 2020, Raiffeisen Bank SA, assumptes acumulats C-698/10 i 699/18; o de 16 de juliol de 2020, Caixabank SA, assumptes acumulats C-224/19 i C-259/19, que confirma l'anterior?”.

Per la seva banda la Secció 15a de la Audiencia Provincial de Barcelona en les qüestions prejudicials plantejades va preguntar al TJUE:

“1a) En l'exercici d'una acció adreçada a fer valer els efectes restitutoris de la declaració de nul·litat d'una clàusula que imposa al prestatari les despeses de formalització del contracte, és compatible amb l'article 6, apartat 1, i l'article 7 , apartat 1, de la Directiva 93/2013 sotmetre l'exercici de l'acció a un termini de prescripció de deu anys comptadors des que la clàusula esgota els seus efectes amb la liquidació de l'últim dels pagaments, moment en què el consumidor coneix els fets determinants de l'abusivitat o cal que el consumidor disposi d'informació afegida sobre la valoració jurídica dels fets?

Si és necessari el coneixement de la valoració jurídica dels fets ¿S'ha de supeditar l'inici del còmput del termini a l'existència d'un criteri jurisprudencial consolidat sobre la nul·litat de la clàusula o el tribunal nacional pot tenir en compte altres circumstàncies diferents?

2°) Estant subjecta l'acció restitutòria a un termini llarg de prescripció de deu anys. En quin moment el consumidor ha d'estar en condicions de conèixer el caràcter abusiu de la clàusula i els drets que li confereix la Directiva, abans que el termini de prescripció comenci a córrer o abans que el termini expiri?

 En atenció a la connexió de la present qüestió prejudicial, adaptada a les particularitats del Dret Civil aplicable a Catalunya, amb la petició de decisió prejudicial C-565/2021 formulada pel Tribunal Supremo d'Espanya, sol·licitem la seva acumulació a aquesta qüestió”.

Les qüestions prejudicials plantejades per la Sala 1a del TS i la Secció 15a de la Audiencia Provincial de Barcelona no van ser acumulades, i el TJUE ha resolt les preguntes formulades per l'Audiència de Barcelona amb caràcter previ a les plantejades per la Sala 1a del TS.

El TJUE ha donat resposta a les preguntes de la Audiencia Provincial de Barcelona, ​​a través de la sentència de 25 de gener del 2024, assumptes acumulats C-810/21, C-811/21, C-812/21 i C-813/21.

A l'apartat 43 de la sentència, sobre la imprescriptibilitat de l'acció de nul·litat d'una clàusula abusiva i la prescriptibilitat per fer-ne valer els efectes restitutoris, el TJUE afirma:

"Pel que fa a l'oposició d'un termini de prescripció a una acció exercitada per un consumidor perquè se li tornin quantitats indegudament abonades, fonamentada en el caràcter abusiu d'una clàusula contractual en el sentit de la Directiva 93/13, cal recordar que el Tribunal de Justícia ja ha declarat que els articles 6, apartat 1, i 7, apartat 1, de la dita Directiva no s'oposen a una normativa nacional que, alhora que reconeix el caràcter imprescriptible de l'acció de nul·litat d'una clàusula abusiva inclosa en un contracte subscrit entre un professional i un consumidor, sotmet a un termini de prescripció l'acció dirigida a fer valer els efectes restitutoris d'aquesta declaració, sempre que es respectin els principis d'equivalència i d'efectivitat (sentència de 10 de juny de 2021 , BNP Paribas Personal Finance, C-776/19 a C-782/19, EU:C:2021:470, apartat 39 i jurisprudència citada).

I a l'apartat 48 de la sentència, sobre l'inici del còmput d'un termini de prescripció, resol:

"D'aquesta manera, pel que fa a l'inici del còmput d'un termini de prescripció, aquest termini únicament pot ser compatible amb el principi d'efectivitat si el consumidor va poder conèixer els seus drets abans que aquest termini comencés a córrer o que expirés (sentència de 10 de juny de 2021, BNP Paribas Personal Finance, C-776/19 a C-782/19, EU:C:2021:470, apartat 46 i jurisprudència citada)”.

La sentència no aplica la seva doctrina sobre el concepte “un consumidor mitjà, normalment informat i raonablement atent i perspicaç”.

Als apartats 50 i 51 la sentència afirma que un termini, com el termini de prescripció de l'acció restitutòria de les despeses hipotecaries en els supòsits analitzats (10 anys, per aplicació del CCC), no és conforme amb el principi d'efectivitat, tota vegada que les normes per les quals es regeix no tenen en compte que no n'hi ha prou que estableixin que el consumidor ha de conèixer els fets determinants del caràcter abusiu d'una clàusula contractual, sinó que ha de tenir en compte, d'una banda, si en coneix els drets que li confereix la Directiva 93/13 i, per altra banda, si té prou temps per preparar i interposar efectivament un recurs per tal d'invocar aquests drets.

Respecte a la iniciació del dies a quo, a partir de l‟existència d‟un criteri jurisprudencial consolidat sobre la nul·litat de la clàusula, el TJUE declara que és contrari a la Directiva 93/13 ia l‟apartat 61 de la sentència afirma:

 “la Directiva 93/13 s'ha d'interpretar en el sentit que s'oposa a una interpretació jurisprudencial del dret nacional segons la qual, per determinar l'inici del còmput del termini de prescripció de l'acció que pot exercir el consumidor per obtenir la restitució de les quantitats pagades indegudament d'acord amb una clàusula contractual abusiva, es pot considerar que l'existència d'una jurisprudència nacional consolidada sobre la nul·litat de clàusules similars constitueix una prova que es compleix el requisit relatiu al coneixement, pel consumidor de què es tracti, del caràcter abusiu d'aquesta clàusula i de les conseqüències jurídiques que se'n deriven.

Per tant, per fixar l'inici del termini de prescripció caldrà estar a cada cas concret ia l'acreditació del coneixement que el consumidor tenia dels drets que li confereix la Directiva 93/13, declarant el TJUE a l'apartat 52 de la sentència que:

Pel que fa a si el coneixement pel consumidor del caràcter abusiu d'una clàusula contractual i dels drets que li confereix la Directiva 93/13 s'ha d'adquirir abans que comenci a córrer el termini de prescripció de l'acció restitutòria o abans que expiri aquest termini, cal assenyalar que el requisit, esmentat a l'apartat 48 de la present sentència, segons el qual un termini de prescripció únicament pot ser compatible amb el principi d'efectivitat si el consumidor va poder conèixer aquests drets abans que aquest termini comencés a córrer o que expirés, va ser establert per la jurisprudència del Tribunal de Justícia a l'efecte de l'examen, cas per cas, de la compatibilitat d'un termini de prescripció donat, aplicat d'acord amb el dret nacional en qüestió, amb el principi d'efectivitat”.