El Suprem rebutja la possibilitat que els contribuents de la plusvàlua puguin exigir responsabilitat a l'Estat legislador

Per Manuel Mata, degà del Col·legi d'Advocats de Castelló. 

El Tribunal Supremo, en la seva recent sentència 185/2024, de 2 de febrer, ha fallat contra un contribuent que va entendre concorria el pressupost de responsabilitat legalment establert a l'article 32.4 de la Llei 40/2015, d'1 d'octubre, de Règim Jurídic del Sector Públic (LRJSP) i, per tant, l'Estat (legislador) tenia una responsabilitat patrimonial havent de ser-li satisfeta una indemnització per l'impost pagat al seu dia.

Després de l'STC 182/2021 que va declarar la inconstitucionalitat i nul·litat dels articles del Text Refós de la Llei d'Hisendes Locals (TRLHL) referits a la determinació de la base imposable de l'Impost sobre l'Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (Impost de Plusvàlua) amb una limitació controvertida dels seus efectes, alguns sectors jurídics van entendre que era possible exigir la responsabilitat de l'Estat legislador en aquells casos en què el contribuent hagués impugnat les liquidacions i finalment hagués estat dictada una sentència que hagués esdevingut ferma.

En el cas de la STS 185/2024, el contribuent va rectificar la seva autoliquidació de l'Impost de Plusvàlua i va sol·licitar la devolució d'ingressos indeguts el 2015. Davant de resolucions desestimatòries dels Ajuntaments, va interposar les corresponents reclamacions davant els mateixos Ajuntaments i posteriorment recurs contenciós administratiu davant el jutjat i ordinari d'apel·lació davant del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, que va desestimar l'apel·lació, aconseguint fermesa la Sentència a finals del 2020. Per tant, amb anterioritat a la STC 182/2021.

L'actor va entendre que, després de la STC 182/2021, havent invocat en tot moment la inconstitucionalitat de la norma per vulneració del principi de capacitat econòmica en els procediments previs, es donaven els requisits de l'article 32.4 LRJSP per exigir responsabilitat patrimonial de l'Estat legislador .

El TS malgrat reconèixer en la sentència com "l'acció de responsabilitat patrimonial exercitada és aliena a l'àmbit de la cosa jutjada derivada de la sentència que va fer aplicació de la llei després declarada inconstitucional, i que dota per tant de substantivitat pròpia a aquesta acció" acaconcloent que no concorren els requisits generals de la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques i que, recordem, han de ser: a) que l'aplicació de la llei hagi ocasionat una lesió que “el particular no tingui el deure jurídic de suportar” ib) que el dany al·legat sigui “efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat amb relació a una persona o grup de persones.”

És la concurrència d'aquesta primera circumstància, és a dir, l'antijuridicitat del dany ocasionat en el particular, cosa que entén la sentència que no s'evidencia en aquest cas.

Ho fa en assenyalar que “l'expulsió de l'ordenament jurídic de determinats preceptes del TRLHL per la STC 182/2021 no condueix necessàriament a qualificar d'antijurídic l'abonament de determinades quantitats en concepte d'IIVTNU o que aquestes quantitats, per equivalència, constitueixin un dany efectiu des de la perspectiva de la responsabilitat patrimonial. Per arribar a aquesta conclusió cal que s'acrediti a través dels mitjans de prova establerts a l'ordenament tributari que el fet imposable no s'ha produït o que s'ha produït en una quantia diferent de l'establida per l'Administració amb el mètode d'estimació objectiva , o que les regles de càlcul aplicades eren incorrectes.”

Per tant, conclou que no hi ha un automatisme entre declaració d'inconstitucionalitat de la norma i antijuridicitat dels danys derivats dels actes d'aplicació del tribut amb aquella norma.

En el cas objecte de la Sentència, només sembla donar a entendre que hagués procedit en un sentit contrari en el cas que el contribuent hagués estat capaç de provar la inexistència de guany, cosa que no es va provar.

El TS interpreta que de la inconstitucionalitat d'una norma no emergeix, imperativament, un dany antijurídic, en un cas com el present, en què és raonable interpretar-se que quan s'obté un guany en una transmissió d'un terreny és raonable que l'impost sorgeixi . Particularment, quan la raó per declarar inconstitucionals determinats articles del TRLHL va ser que no es permetés un càlcul de la base imposable de l'impost, alternatiu al merament objectiu.

Sens dubte, són aquestes unes sentències que redimensionen l'àmbit objectiu que s'ha volgut donar fins avui a l'article 32.4 de la LRJSP i que en limitaran els efectes.