El règim de l'acomiadament a Espanya

Per Bernardo García, advocat especialitzat en dret laboral i mediador.

El lletrat reflexiona sobre la influència de les normes internacionals i d'altres qüestions actuals de les indemnitzacions en cas d'acomiadament.

1. Sobre la Carta Social Europea i la indemnització adequada o una altra reparació apropiada a l'acomiadament improcedent.

1.1 L'any 2022 els sindicats UGT i CCOO van presentar reclamacions col·lectives davant el Comitè Europeu de Drets Socials (CEDS), a l'empara de la Carta Social Europea (revisada) i l'acceptació de la supervisió de les seves obligacions contretes en el procediment recollit al seu Protocol Addicional (BOE 11-6-2021). Consideren que la indemnització taxada per a l'acomiadament improcedent establerta en el règim legal espanyol contravé el que disposa l'article 24 de la Carta sobre protecció en cas d'acomiadament, que estableix assenyaladament el dret de les persones treballadores acomiadades, sense raó vàlida, a rebre'n una indemnització adequada oa una altra reparació apropiada[1].

1.2 La representació empresarial internacional s'ha oposat a les reclamacions col·lectives dels sindicats espanyols, considerant que la seva actuació és deslleial i contrària a la bona fe, ja que s'ha plantejat al marge del diàleg social, i sobre el fons de la controvèrsia. S'al·lega principalment que s'han ampliat en gran manera els supòsits de nul·litat de l'acomiadament a Espanya, que comporten la readmissió necessària de la persona acomiadada al seu lloc de treball, a més de fer valer la previsió d'increment de la indemnització quan la readmissió resulta irregular. , en quinze dies de salari per any de servei.

El Govern d'Espanya també s'ha oposat a aquestes reclamacions col·lectives, amb al·legacions en part coincidents amb les plantejades per la representació empresarial, i considerant que tenir en compte les circumstàncies personals per fixar la indemnització per acomiadament improcedent podria limitar la contractació de col·lectius desafavorits. Així mateix, s'al·lega que el control de convencionalitat (article 96 de la Constitució) suposa l'aplicació directa de la Carta Social Europea, de manera que si la indemnització taxada resulta insuficient, els òrgans judicials poden fixar-ne una de més gran, que resulti adequada.

1.3 El control, judici o anàlisi de convencionalitat referit ha suposat que la Carta hagi estat aplicada pel Tribunal Supremo, en la sentència núm. 268/2022, de 28 de març de 2022 (rcud 471/2020, ES:TS:2022:1354), en relació al ja derogat període de prova en el contracte de suport a l'emprenedoria, considerant que la Carta té un contingut heterogeni, que suposa que no resulti segur que tot ell tingui la mateixa aplicabilitat directa, considerant rellevant que el CEDS s'hagués pronunciat sobre el règim referit del període de prova, que va considerar contrari a la Carta, per concloure l'aplicació de la mateixa davant l'excepcionalitat del supòsit plantejat.

1.4 cullerades Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ha considerat l'aplicació directa del que disposa l'article 24 de la Carta Social Europea, i ha arribat a incrementar la indemnització legal per acomiadament improcedent en un supòsit excepcional (STSJ Catalunya núm. 464/2023, de 30 de gener de 2023 (rs 6219/2022, ES:TSJCAT:2023:2), atenent les circumstàncies concurrents (acomiadament objectiu durant l'estat d'alarma per Covid-19, escassa indemnització i impossibilitat d'accés a la prestació per desocupació). malgrat tenir present la Carta, no estima les pretensions d'increment de la indemnització legal, per no concretar els danys i perjudicis ni prova de la quantia (STSJ Catalunya núm. 949/2023, de 10 de febrer de 2023 (rs 6061/2022, ES:TSJCAT:2023:1116), o per considerar la indemnització legal adequada (rs 3268/2023, de 23 de maig de 2023 (rs 7001/2022, ES:TSJCAT:2023:4986). Tribunal Superior de Justicia d'Andalusia (Granada) va considerar l'aplicació de la Carta, encara que va desestimar la pretensió per no resultar exigua i que la qualificació d'improcedencia de l'acomiadament va derivar de no haver acreditat els fets imputats i no pel seu caràcter arbitrari o fraudulent (STSJ Andalusia nº 2162/ 2022, de 14 de desembre de 2022 (rs 780/2022, ÉS:TSJAND:2022:14433).

1.5 El CEDS ja va considerar que alguns sistemes comparats que fixaven de manera taxada la indemnització màxima per acomiadament improcedent resultava contrària al que disposa l'article 10 de la Carta (Finlàndia 2016, Itàlia 2019 i França 2022). Aquests precedents semblen anunciar que el CEDS també considerarà contrari a la Carta el nostre règim d'indemnització legal per acomiadament improcedent. La decisió del CEDS sembla que es produirà aquest any 2024, i hauria d'influir decisivament en la revisió del règim legal espanyol en la matèria, sens perjudici del reforçament de l'aplicació directa de la Carta en seu judicial.

2. Sobre el Conveni núm. 158 OIT i l'audiència prèvia a l'acomiadament disciplinari.

2.1 L'article 7 del Conveni núm. 158 OIT, sobre la terminació de la relació de treball per iniciativa de l'ocupador (BOE 29-6-1985), estableix que: “No s'ha de donar per acabada la relació de treball d'un treballador per motius relacionats amb la conducta o el rendiment abans que s'hagi ofert possibilitat de defensar-se dels càrrecs formulats contra ell, llevat que no es pugui demanar raonablement a l'ocupador que li concedeixi aquesta possibilitat".

2.2 cullerades Tribunal Superior de Justicia de les Illes Balears en la sentència núm. 68/2023, de 13 de febrer de 2023 (rs 454/2022, ES:TSJBAL:2023:237), resol recurs de suplicació interposat contra sentència dictada en la instància, que havia qualificat un acomiadament disciplinari com a procedent, davant les greus imputacions d'assetjament sexual d'un professor cap a les seves alumnes, considerant que en haver-se incomplert l'exigència de l'audiència prèvia al treballador acomiadat, prevista a l'article 7 del Conveni núm. 158 OIT, qualifica finalment com a improcedent el acomiadament, l'ocupadora ha de procedir, si s'escau, a readmetre-hi ia procedir, davant els greus incompliments imputats, a un nou acomiadament disciplinari.

2.3 Per la seva banda, una de les seccions de la Sala del Social del Tribunal Superior de Justicia de Madrid, en la sentència núm. 425/2023, de 28 d'abril de 2023 (rs 1436/2022, ES:TSJM:2023:5523), considera així mateix aplicable directament el que disposa el referit Conveni núm. 58 OIT, que exigiria abans de procedir a extingir el contracte de treball per raons disciplinàries, comunicar els càrrecs imputats i es permeti la presentació d'al·legacions i la proposta de proves, no necessàriament per escrit, sense que aquest tràmit estigui sotmès a forma. No s'exigiria, de conformitat amb la darrera frase de l'article 7 del Conveni, quan concorrin conductes doloses o fraudulentes, comeses assenyaladament per persones treballadores amb responsabilitat especial, o risc de destrucció de proves. L'incompliment d'aquest requisit d'audiència prèvia a l'acomiadament disciplinari no provocaria la improcedència de l'acomiadament però resulta mereixedora d'una sanció jurídica, mitjançant una indemnització addicional consistent en els salaris de tramitació fins a l'acte del judici, perquè aquest és el moment en què se li permet a la persona acomiadada fer valer les seves al·legacions contra l'acomiadament disciplinari. Aquesta sentència no aplica aquesta previsió en el supòsit que resol, ja que la qualificació de l'acomiadament va resultar procedent, per la qual cosa no s'havia produït un dany rescabalable; cosa que provoca que sembli que no càpiga invocar-la com a sentència de contrast, en un recurs de cassació unificadora davant el Tribunal Supremo.

2.4 La Sala IV del Tribunal Supremo podrà tenir oportunitat, en un futur més o menys proper, de confirmar si escau el seu criteri assegut en jurisprudència dels anys vuitanta i noranta del segle passat, que va considerar que la previsió del Conveni núm. 158 OIT sobre l'audiència prèvia, no exigia el compliment d'un tràmit previ a la notificació de l'acomiadament disciplinari, com sí que passa respecte a les persones treballadores que ostenti la representació unitària o sindical a l'empresa.

3. La Directiva 98/59/CE, relativa a l'aproximació de les legislacions dels Estats membres que fan referència als acomiadaments col·lectius, i l'incompliment de comunicació a l'autoritat pública de l'acomiadament col·lectiu.

La sentència del Tribunal de Justícia (TJUE) de 13 de juliol de 2023 (c-134/2022, EU:C:2023:567), que resol qüestió prejudicial plantejada per un òrgan judicial alemany, que resulta rellevant en la seva aplicació al nostre país, assenyaladament davant la modificació del Reglament de l'acomiadament col·lectiu, mitjançant RD 608/2023, 11 de juliol, que imposa la necessitat de preavís de sis mesos davant del tancament del centre o centres de treball, per cessament d'activitat, mitjançant comunicació a la autoritat laboral i al Ministeri de Treball i Economia Social, així com als sindicats més representatius i als representatius del sector, o tan aviat com ho fos, justificant les raons per les quals no es va poder respectar el preavís semestral. Respecte a l'incompliment d'aquestes exigències no es preveuen conseqüències concretes, llevat de la seva consideració almenys, com a incompliments que afecten obligacions merament formals o documentals, com a infracció merament lleu (art. 6.6 LLISOS).

En la referida sentència del TJUE es considera que l'exigència de comunicació a l'autoritat pública alemanya, sobre la tramitació d'un acomiadament col·lectiu, l'article 2, apartat 3, paràgraf segon de la Directiva 98/59, que estableix aquesta obligació, s'ha d'interpretar en el sentit que aquest precepte no persegueix conferir una protecció individual a les persones treballadores afectades per acomiadaments col·lectius.

[1] En termes semblants s'estableix a l'article 10 del Conveni núm. 58 OIT, sobre la terminació de la relació de treball per iniciativa de l'ocupador (BOE 29-6-1985).