La fi del monopoli de les Federacions Esportives?

Per Ricardo Oliveras Salva, soci d'ÉCIJA.

El passat 21 de desembre del 2023, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va fer pública la seva sentència sobre el cas “Superlliga”, pel qual va establir que determinades normes de FIFA i UEFA (Federacions de Futbol internacional i europea, respectivament) ) eren contràries al dret de la competència. Però aquesta no va ser l'única sentència d'aquell dia, perquè el TJUE també en va donar a conèixer una altra per un assumpte de naturalesa similar a la indústria de l'esport: el cas “Icederby” , empresa coreana que pretenia organitzar una competició de patinatge de velocitat privada amb els millors patinadors de món al marge de la Federació Internacional de Patinatge (ISU, per les sigles en anglès).

El TJUE, en un sentit igual al cas “Superlliga”, va donar la raó a les dues patinadors que van portar el cas fins a les darreres instàncies, determinant que les regles de la ISU eren incompatibles amb les normes de competència de la Unió Europea perquè restringien la possibilitat de tercers d'organitzar competicions de patinatge de caràcter internacional i amenaçaven de sancionar els patinadors que hi participessin, excloent-los dels Jocs Olímpics o Campionats del Món.

Les dues sentències del TJUE han doblegat el monopoli de les Federacions Internacionals Esportives sustentat a la seva normativa quant a l'organització de competicions de la seva disciplina esportiva de caràcter internacional. En tots dos casos, les normes de les esmentades Federacions Internacionals, si bé no prohibien directament la possibilitat d'un tercer d'organitzar una competició de caràcter internacional, supeditaven aquesta opció a la seva aprovació prèvia ia més vinculaven l'elegibilitat d'esportistes o clubs de participar a les seves competicions internacionals, com a campionats del món, al fet que no podien participar en cap competició de caràcter internacional no afavorida o aprovada per aquesta Federació Internacional.

Tots dos casos han posat en relleu l'estat de monopoli de què gaudien les federacions internacionals esportives pel que fa a l'organització de competicions internacionals. Aquesta organització és una activitat comercial i econòmica fonamental per a aquestes, tot i que això és important ressaltar-ho, aliena al caràcter públic i de foment i desenvolupament de l'esport que realitzen les federacions internacionals, tal com el TJUE va ressaltar.

Dit això, en quin escenari queden les Federacions esportives i fins a quin punt es pot considerar o no l'existència d'un monopoli per part d'aquestes, en particular pel que fa a l'organització de competicions esportives? I, en quina mesura afecten aquestes decisions del TJUE les federacions nacionals?

En primer lloc, és important conèixer que l'organització de l'estructura esportiva federativa internacional té la base al Moviment Olímpic. El Comitè Olímpic Internacional (COI), a través de la “Carta Olímpica” estableix les bases de les federacions esportives internacionals, que vénen a ser associacions de dret privat amb seu a Suïssa i per tant subjectes al dret suís, igual que passa amb el COI.

A l'esquema piramidal de l'organització i l'estructura de l'esport, el COI se situa al cim, en un segon nivell hi ha les federacions internacionals i continentals, més avall les Federacions Nacionals i Lligues professionals, ia la base els esportistes i clubs.

El COI, com a òrgan suprem, estableix les bases del moviment olímpic i les seves funcions i objectius, que van des del foment de l'esport fins a l'organització dels Jocs Olímpics. Tota disciplina esportiva que vulgui ser part del moviment olímpic ha d'incorporar, a través de les seves federacions internacionals, els principis de la carta olímpica als seus estatuts. I alhora hauran de fer el mateix les federacions nacionals. Amb aquest “efecte domini” s'ha aconseguit que les federacions internacionals i nacionals, sota l'empara del COI, operin amb un mateix model pel que fa al foment de l'esport i l'organització de les seves competicions.

Tot i això, aquest status quo, que les federacions han gaudit durant molts anys, s'ha vist amenaçat, en un món cada vegada més global, per tercers interessats a entrar en el pròsper negoci de l'organització de competicions esportives, com va ser el cas de l'Eurolliga de Bàsquet.

A Espanya, la Llei de l'Esport 39/2022, de 30 desembre, determina clarament la naturalesa (entitats privades de naturalesa associativa sense ànim de lucre) i funcions públiques i privades que tenen encomanades les federacions esportives -subjectes al Reial decret 1835/1991, de 20 desembre-

Les federacions esportives s'encarreguen del foment, organització, desenvolupament i pràctica del dit esport, i això, de forma total i com a únic ens, és en col·laboració amb el govern, principalment, el Consell Superior d'Esports, i el Comitè Olímpic Espanyol (COE). Pel que fa a aquestes funcions públiques, clarament hi ha un monopoli de la Federació Nacional en el desenvolupament d'aquest esport, igual que existeix a nivell internacional, si bé necessari i acceptat, ja que es tracta, al capdavall, del foment de lesport.

El quid de la qüestió rau en les funcions privades de les federacions, que arriben, entre d'altres, a l'organització de les competicions. La Llei d'Esport les classifica, per la seva naturalesa, en oficials -les que estan dins del calendari d'aquesta federació- o no oficials, per la importància econòmica o naturalesa dels participants, en professionals o aficionats i, finalment, pel seu àmbit territorial , en internacionals, estals o supra-autonòmiques.

Als seus estatuts i reglaments, les federacions, com la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) o de Bàsquet (FEB), estableixen els diferents tipus de competicions que organitzen i els aspectes relatius a la seva explotació comercial.

I també s'assenyala que estan afiliades a la seva respectiva Federació Internacional, els estatuts dels quals estan obligades a complir. Aquesta qüestió és de vital importància, per tant, aquest era el got comunicant que hagués permès a FIFA i UEFA, per mitjà de les seves normes, obligar la RFEF a sancionar els equips de futbol espanyol i els jugadors que participessin finalment en una “ Superlliga”, si no ho ha considerat il·legal el TJUE.

De fet, un exemple clar d'aquesta separació entre la part pública i privada de les federacions són els Estats Units, on el paper de les federacions ha quedat a mer instrument per al foment de l'esport.

Per tot això, podem concloure que efectivament les federacions esportives gaudeixen d'un monopoli, pacífic i acceptat, quant a la funció “pública” de foment, desenvolupament i organització del seu esport.

Tanmateix, aquest monopoli que les Federacions esportives han volgut traslladar i preservar per ser elles mateixes en l'àmbit privat de l'esport com els únics ens facultats per organitzar competicions, ja sigui directament o indirectament, és contrari als principis del dret comunitari i això independentment de les particulars o especificitat de la indústria de l'esport i per tant, en el qual ja no hi cap cap monopoli.