De la tutela als suports: La reforma de el Codi Civil i de la Llei Processal en matèria d'incapacitat i tutela

Per Torcuato Recover Balboa, advocat coordinador de la Xarxa de Juristes Plena Inclusió i assessor jurídic de l'Associació Espanyola de Fundacions Tutelars. 

El passat 20 de maig ha culminat la tramitació parlamentària de el Projecte de Llei per la qual es reforma la legislació civil i processal per al suport a les persones amb discapacitat en l'exercici de la seva capacitat jurídica. Amb la seva immediata publicació en el Butlletí Oficial de l'Estat haurem assistit a la reforma de major entitat i extensió que s'ha produït en el text de el Codi Civil, de la publicació, i, per descomptat, a la més important, qualitativament, que s'ha realitzat al nostre país, pel que fa a l'exercici de la capacitat jurídica per les persones amb discapacitat intel·lectual i de desenvolupament.

Constitueix una obvietat assenyalar que les persones amb discapacitat han patit una discriminació secular, gairebé podríem dir que cultural, en tant que assumida gairebé sense qüestionament, per tota la societat, i aquesta, òbviament, ha tingut també el seu reflex en l'ordenament jurídic i en la regulació civil que afectava els actes que suposin exercici de drets i obligacions, disposicions patrimonials, realització de contractes, però també actes de la seva vida ordinària: disposicions de diners i operacions bancàries, gestions administratives, decisions sobre domicili, matrimoni, etc.

La ratificació per Espanya de la Convenció Internacional sobre els drets de les Persones amb Discapacitat (en endavant CDPD) va suposar la introducció en el nostre dret, per via de la ratificació d'aquell Tractat internacional, i en virtut del que disposen els arts. 10 i 96 de la nostra Constitució, i de la Llei 25/2014 de Tractats Internacionals, d'una manera d'acostament a la discapacitat d'una nova visió, com assenyalen els psicòlegs, un nou paradigma en la consideració de la discapacitat que òbviament no casava amb la regulació de la incapacitat civil que no passava de considerar aquesta com una "malaltia o deficiència persistent .. que impedeix a la persona governar-se per si mateixa"(Art. 200 CC).

Davant d'aquesta, i en sintonia amb el model social de la discapacitat que la Convenció per fi incorpora al nostre dret, aquesta inclou una de les seves aportacions, especialment en l'àmbit de el Dret Civil, en els seus articles 12 i 13. Ja des de la seva deliberació, i la seva aprovació, va quedar clara que aquesta constituïa la major novetat de la Convenció, i, posteriorment la que ha generat més esforços en la seva interpretació i aplicació[1].

Queda clara la seva gran aportació quan l'art. 12.2 de la Convenció proclama: "Les persones amb discapacitat tenen capacitat jurídica en igualtat de condicions amb els altres, en tots els aspectes de la vida".

Aquesta afirmació, avui ja imperatiu legal, ve a qüestionar i subvertir tota la construcció jurídica que ha permès reconèixer, encara de manera poc menys que teòric, figuratiu, la personalitat jurídica a les persones amb discapacitat, al mateix temps que els negava qualsevol possibilitat de exercici d'aquesta formal capacitat jurídica establint figures que suposen la substitució de la persona, de manera que era un altre, els pares amb la pàtria potestat prorrogada o rehabilitada, o el tutor, qui havia d'adoptar les decisions que afectessin a aquella, i, per aquesta via, la persona amb discapacitat era una mena de convidat silenciós, un espectador callat, obligat a romandre al pati de butacasia observar, sovint amb obligada indiferència, com exercia el paper de la seva vida l'actor a qui una resolució judicial li havia assignat el seu personatge.

Els que hem sostingut durant aquests onze anys, des de l'entrada en vigor de la Convenció, la necessitat d'incorporació plena d'aquest model al nostre dret i de revisió d'una regulació avui obsoleta i poc d'acord amb els drets de les persones, no assignem a la llei una virtut taumatúrgica, que, per simple disposició legal permeti recuperar la capacitat jurídica per a persones que tenen innegable dificultat d'adoptar decisions personals, patrimonials o de salut. Però compartim (en sintonia, per cert amb la visió general de la discapacitat psicològica i social que està avui més acceptada[2]), Que el procedent és, com afirma l'art. 12.3 d'aquella, establir els suports que cada persona, i en cada decisió són necessaris per a exercitar aquesta mateixa capacitat jurídica.

El text de la reforma que aviat es publicarà al BOE realitza, per tant una substancial modificació del nostre ordenament, permetent que els principis de la Convenció s'estenguin com branques que s'expandeixen la seva sàvia i el seu fruit, rejovenint i donant vida a un Codi Civil que, com els aparells electrònics actuals, sembla mostrar una obsolescència programada, paral·lela a una visió mèdica de la discapacitat avui feliçment superada, però també dóna nou color i ombra a la regulació de l'procediment, tant contradictori com a voluntari, a la Llei Hipotecària, a l' Registro Civil, I fins i tot a el Codi de Comerç.

Sóc conscient, ho som tots els implicats en aquesta tasca, que la nova regulació obre ara una mena de buit, d'inseguretat professional i gairebé podríem dir que de "inseguretat jurídica", però aquesta sensació obeeix solament a el canvi de decorat, a la necessitat de prescindir d'un "mobiliari" jurídic que, com el vell sofà, ja coixejava massa, ja no proporcionava el servei que requeríem d'ell. Haurem ara que afinar els nous instruments, establir una relació personal, directa, desterrant el paper de la superioritat, amb cada persona amb discapacitat, per dibuixar amb ell els suports que necessita, en cada cas, i per a cada decisió; i conèixer quina és la seva opinió, la seva voluntat i preferències, i ajudar-lo a que se sàpiga persona, a adoptar decisions, al fet que aprengui, com tots els fem, dels nostres errors. Ja sé que un escenari que sembla apartar-se de la taula de despatx, de l'ordinador, i dels llibres de drets; però és que la vida no i pot tancar ni pautar en els llibres de dret. Tampoc la de les persones amb discapacitat intel·lectual o de desenvolupament.

[1] "No és difícil entendre que l'art. 12 de la Convenció de Nova York de 2006 constitueixi el punt clau d'aquesta Convenció ". A. GARCIA PONS. L'article 12 de la Convenció de Nova York sobre els drets de les persones amb discapacitat i el seu impacte en el Dret Civil dels Estats signataris: el cas d'Espanya. En Anuari de Dret Civil, Tom LXVI. Gener-març, 2013

[2] ÚLTIMS AVANÇOS AL ENFOCAMENT I CONCEPCIÓ DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT INTEL·LECTUAL. MA Verdugo; RL Schalock. Segle Zero núm. 236. Madrid, 2010.