Amina Bargach: “La invisibilitat és el mal més gran a la salut mental dels menors migrants”

Al llarg de més de 40 anys, Amina Bargach ha treballat per defensar els drets dels menors migrants. Amb formació en Medicina i Psiquiatria Infantil, va iniciar la seva tasca a Ginebra, atenent migrants espanyols, àrabs i italians. En tornar al Marroc als anys 80, es va convertir en la primera dona psiquiatre infantil i va fundar el 1990 el centre de salut mental infantil-juvenil “Sidi Talha”. Destaca la invisibilitat com l'arrel de molts problemes psicològics que aquests nens s'enfronten després de migrar. Per això continua capacitant professionals que intervenen amb menors en risc social.

Què podem fer per protegir els drets dels menors migrants?

És fonamental donar-los unes bones condicions d'acollida al país receptor -el que jo anomeno el sitting-. No ens ha d'importar la raó per la qual han arribat, cal reconèixer-los els drets. Aquests menors es troben entre dos sistemes i tenen una xarxa social complexa. La clau per a la seva integració és intervenir en aquest punt d'intersecció.

Com són rebuts?

Com a intrusos, i quan arriben, troben racisme i rebuig. Són estigmatitzats per ser immigrants i criminalitzats. Es projecta la imatge que el que ve de fora és un delinqüent. No hi interessa la interacció. Se'ls qüestiona i jutja sense entrar a conèixer qui són. I no són criminals.

Quina és la por més gran d'aquests menors?

A no ser estimats i acceptats. Porten una motxilla invisible de somnis i necessiten visibilitat. Per fer-se visibles, de vegades renuncien al seu jo per adoptar el de l'altre. La invisibilitat és el mal més gran a la seva salut mental.

Com es poden combatre aquests prejudicis tan assentats?

El fet que no se'ls vulgui els posa en una situació de defensa, actitud que -oblidem moltes vegades- és provocada pel país receptor. Quan recuperen la seva història, els donem confiança, tranquil·litat, i ens alliberem de prejudicis, li tornem la càrrega humana. Per això és essencial el diàleg, ser capaços de posar-nos al lloc de l'altre per construir relacions enriquidores, encara amb les nostres diferències, i així afavorir-ne la integració.

Per què no li agrada el terme “menors no acompanyats”?

No hi ha un ésser humà sense acompanyament. Parlem millor de menors immigrants en absència d‟un referent adult. Recordo un que va emigrar de forma clandestina a una ciutat propera a Melilla. Durant aquesta travessia, un individu aliè se'n va ocupar amb la mateixa dedicació que un pare. Però, en arribar a terra, van ser separats i van provocar en el nen un nou dol per la pèrdua d'una figura paterna. L'única preocupació del menor era saber on era. Aquest exemple reflecteix l'impacte que tenen les relacions a la vida d'aquests nois.