23 mayo 2016

Francisco Moreno y Eulàlia Brondo ganan el I Concurso de relatos breves del Colegio de Abogados de Baleares

El letrado Francisco Moreno Amengual y la abogada menorquina Eulalia Brondo Petrus han resultado ganadores, respectivamente, del primer premio y del segundo premio del 1er Concurso de Relatos Breves en lengua catalana convocado por el Colegio de Abogados de Baleares (ICAIB) a instancias de la Comisión de Normalización lingüística.

El Jurado, reunido el 18 de mayo de 2016 y que está integrado por las señoras Regina Vallés y Lluïsa Pizá, miembros de la Comisión de Normalización Lingüística; la señora Patricia Vadillo, presidenta de la Asociación de Jóvenes Abogados de las Islas Baleares, y el señor Miquel Masot, presidente de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación de las Illes Balears, no tuvo nada fácil elegir entre los 23 relatos que se han presentado a esta primera edición, aunque finalmente optó por otorgar el primer premio, dotado con 800 euros, al relato El somni de Nuremberg, del señor Francisco Moreno, y el segundo, de 400 euros, al relato El rodamón de la Justícia, cuya autora es la señora Eulalia Brondo.

Los relatos, que habían de estar escritos en catalán y tener una extensión máxima de 300 palabras, debían versar sobre temas jurídicos e incluir necesariamente las palabras aixovar, atenuant i advocat.

Se da la circunstancia de que Eulalia Brondo Petrus ganó en 2014 la sexta edición del Concurso de Microrelatos que organiza el Consejo General de la Abogacía Española, en este caso con un relato titulado Víacrucis judicial.

Seguidamente se reproducen los relatos.

 

EL SOMNI DE NUREMBERG

Feia fred aquell matí en que vaig arribar a l’estació Oest de Nuremberg. Sempre havia volgut esser advocat d’empresa, com el meu pare, però el Crack del 29 hem va fer allistar a l’exèrcit després d’haver acabat la carrera a Yale i portat només un cas relacionat amb l’aixovar d’una rica família que va morir sense descendència al poble dels meus padrins, al comtat de Suffolk (Massachusets), que es disputaven tres cosines fadrines.

El que veia em va deixar sobtat: gairebé tota la ciutat estava soterrada pels enderrocs causats pels bombardejos aliats i jo, un tinent jurídic inexpert havia tingut la «sort» – em deia a mi mateix per a animar-me una mica – d’anar-hi al esser nomenat l’ajudant del Capità Thomson, Secretari del Coronel Biddle que formava part del Tribunal Penal Militar Internacional que jutjava els crims de guerra comesos pels nazis.

Al cap de dos dies, i quan pensava què fer per a que em passessin les hores, em varen ordenar anar cap a la sala de vistes del Palau de Justícia:

– Qui? Jo? – vaig contestar incrèdul.

– Sí, tu, son ordres del Capità.

Un cop assegut al costat del taquígraf, sense saber molt bé què hi feia allà, de sobte, just quan el Coronel Biddel acabava d’exposar a la Sala que no cabia de cap manera l’aplicació de l’atenuant d’alienació menta transitòria, un dels acusats va venir cap a mi a tota velocitat sense que ningú l’aturés cridant el meu nom «John! John!»… Em tenia el pitjor i, de fet, no vaig esser a temps d’esbrinar per què pronunciava el meu nom com un boig:

– «John, John!… Joan! Desperta que arribaràs tard a la Facultat!».

Era ma mare! M’havia quedat dormit al llit mirant una pel·lícula bèl·lica i feia tard a classe d’Història del Dret!!! Quin somni!!!

 

EL RODAMÓN DE LA JUSTÍCIA

Si hagués estat rodamón, probablement no m’hauria vist obligat a errar tant per guanyar-me la vida. El meu currículum de destinacions era tan extens que algunes vegades, en aixecar-me del llit, en prou feines recordava on estava vivint en aquell moment. Aquell matí anava amb el temps una mica just, i a sobre no havia estat capaç de trobar cap tovallola entre el meu aixovar itinerant.

Amb un pedaç de cuina, ho vaig aclarir.

Quan vaig entrar a la sala el Jutge ja ocupava el seu lloc. L’acusat romania impassible davant ell, amb les mans engrillonades, i observava amb sorna el policia que el custodiava. Era evident que ja tenia experiència en el terreny.

– Arriba tard senyor lletrat, i a més sense toga.

– Senyoria, jo no…

–  Deixis de xerrameca i segui al seu lloc.

– Si em permet, senyoria…

– Advocat, no em faci perdre més el temps o l’amonestaré.

Resignat, em vaig apropar a l’estrada. El fiscal contemplava l’escena divertit.

La vista es va anar desenvolupant amb la complicitat del meu silenci.

Arribat el moment, el Jutge em va cedir la paraula.

Silenci total.

– No té res a demanar al seu client?

– No senyoria, cap pregunta.

Seva senyoria no donava crèdit.

– Almanco podria intentar que se li apliques algun atenuant?

– Ah, si?

– Que m’està prenent el pèl lletrat? Si creu que amb això aconseguirà dilatar el procediment va apanyat!

De sobte s’obrí la porta de la Sala i un home baixet, guarnit amb una toga que li arribava fins els turmells, va entrar com una exhalació.

– Ho sento senyoria, un embús…

– I vostè qui coi és?

– El lletrat de l’acusat.

El Jutge em va mirar inquisidorament.

– Soc el nou auxiliar judicial – vaig balbucejar.

Comparte: