Les bombes van destruir la seva casa i totes les del voltant a Damasc (Síria) després de set dies de terror en què tenien por fins i tot de dormir. Zainab i els seus quatre fills van pagar molts diners a contrabandistes perquè els portessin a l'altre costat de la frontera, a Esmirna (Turquia). Van trigar cinc dies a arribar. Després, una llanxa carregada amb 70 persones, en la que van creure morir quan el motor es va aturar al mig de la nit, els va portar fins al camp de refugiats de Moira, a Lesbos.

Van gastar gairebé 3.000 euros en uns passatges de ferri fins a Atenes i uns bitllets d'autobús que havien de portar-los fins Idomeni, a la frontera amb Macedònia. El seu objectiu era arribar a Alemanya, on els espera el pare de família. Però aquest autobús mai va arribar. Ja no els queda res: ni diners, ni arracades, ni anells, però somriuen perquè estan vius. I agraeixen a Déu seguir junts.

Els governs europeus els van respondre el 8 de març tancant totalment les fronteres i ells, juntament amb els veïns amb els que viatgen i milers de persones més, han quedat atrapats en el brut i pudent recinte d'una terminal de transbordadors del Pireu, el principal port d'Atenes, Europa.

Zeinab, mestra a Síria, i els seus quatre fills "viuen" a sobre d'una manta grisa, envoltats d'estranys, menjant, dormint, sense intimitat i sense saber què serà d'ells.

Els nens passen el temps jugant a la pilota o dibuixant cors i princeses. I somriuen i fan bromes. Encara que, de sobte, els ulls blaus de Sham, la petita, de sis anys, s'omplen de llàgrimes. Troba a faltar a la seva àvia, que s'ha quedat a Síria. Zeinab, la seva mare l'abraça i vessa també algunes llàgrimes. No tenen ni un lloc en el qual descansar.

La mirada d'un nen:

®Carla, 7 anys