03 novembre 2023

La relació laboral especial penitenciària: Comentaris a la sentència de la Sala IV del Tribunal Supremo 19/9/2023

La recent sentència de la Sala IV del Social del Tribunal Supremo de 19 de setembre de 2023 ve a resoldre de manera definitiva, en principi, diverses qüestions que s'havien plantejat al voltant de l'extinció de la relació laboral especial penitenciària.

Com a introducció, començarem per avançar que la sentència estableix que aquesta relació té una naturalesa inqüestionablement laboral. El Tribunal Supremo això deixa molt clar, en contra d'altres posicionaments anteriors que percebien la situació de les persones preses treballadores des de l'òptica dels beneficis penitenciaris, i no des de la perspectiva dels drets i deures laborals. Es defineix la relació en qüestió com a sinalagmàtica, allò que és propi de tota relació laboral, en què una de les parts és la persona presa treballadora i l'altra l'administració penitenciària, a través d'un ens públic instrumental, l'Organisme Treball Penitenciari i Formació per a l'ocupació.

Exposat això, cal assenyalar que la relació laboral dels penats treballadors s'enquadra dins l'àmbit de les relacions laborals especials, segons estableix l'article 2.1 c) de l'Estatut dels Treballadors, i és regulada per una normativa pròpia, en particular el Reial Decret 782/2001, de 6 de juliol, pel qual es regula la relació laboral de caràcter especial dels penats que facin activitats laborals en tallers penitenciaris i la protecció de Seguretat Social dels sotmesos a penes de treball en benefici de la comunitat.

És important conèixer que, al contrari que passa en altres relacions laborals especials, l'article 1.4 del RD 782/2001 estableix que la legislació laboral comuna, en particular l'Estatut dels Treballadors, no regeix de manera subsidiària el contingut del Reial decret esmentat, sinó només quan es produeixi una remissió expressa, com passa en matèria de prevenció de riscos laborals, com preveu l'article 5.1 b) de la norma reglamentària esmentada.

Exposat això com a introducció, cal assenyalar que, ja a finals del segle passat, es va plantejar davant la jurisdicció social el tractament jurídic que s'hauria de dispensar al cessament de les persones preses treballadores. Si la decisió de ladministració penitenciària dextingir la relació laboral mantinguda amb un penat era revisable davant els òrgans jurisdiccionals i, si escau, per què conducte.

La sentència de la Sala IV del TS de 5/5/2000 va estimar que la impossibilitat d‟aplicació subsidiària de la normativa laboral comuna comportava que la institució de l‟acomiadament fos aliena al‟àmbit d‟aquesta relació especial. En aquest moment, l'Alt Tribunal no explicitava quina era la via d'impugnació d'aquest tipus de cessaments, i es podria arribar a pensar que aquesta llera era inexistent, cosa que tornava a introduir el debat sobre la naturalesa real d'aquesta relació, i el seu caràcter de benefici penitenciari o, per contra, la seva condició de relació laboral real, generadora d'obligacions recíproques per a les parts, el compliment de les quals és exigible davant els òrgans jurisdiccionals.

El dubte no es va dissipar fins a la sentència del TS de 11/12/2012. En aquesta ocasió la Sala del Social del Tribunal Supremo sí que ens va indicar quina era la via d'impugnació de la decisió de cessar un pres treballador. Com que la institució de l'acomiadament és inaplicable, va situar la qüestió des de l'òptica del dret administratiu; la resolució que acordava el cessament laboral de la persona presa era un veritable acte administratiu, subjecte a les exigències que, sobre això, estableix la normativa administrativa, de manera que, si aquestes exigències no es complien, es produïa un vici que determinava la nul·litat de ple dret o l'anul·labilitat de l'acte.

En el cas sotmès a consideració del Tribunal Supremo en aquesta sentència, la notificació al pres de l'extinció de la seva relació contenia un dèficit de motivació, en haver-se utilitzat una fórmula estereotipada, cosa que deixava l'administrat en situació d'indefensió, per la qual cosa es declarava la nul·litat de l'acte i s'havia de refer al treballador al seu antic lloc de treball.

Aquest pronunciament va aclarir tots els dubtes sobre la via d'impugnació d'aquesta mena de cessaments, si bé patia un pronunciament clar respecte a l'abast del rescabalament al treballador penat, víctima d'una decisió administrativa antijurídica.

Aquesta qüestió no va ser abordada a la sentència de 11/12/2012, ja que les parts no se la van plantejar al Tribunal, però sí a l'aquí analitzada sentència de 19/9/2023, que ha fet un pas més en l'anàlisi, en precisar l'abast del rescabalament esmentat.

Partint que les conseqüències que deriven de l'anul·lació de tot acte administratiu han de ser tingudes en consideració des de l'òptica de la “restitutio in integrum”, segons argumenta el Tribunal, els efectes de la nul·litat del cessament del pres treballador vindran donats, no només per la reposició del mateix en el seu lloc de treball, sinó per l'abonament d'una indemnització pel dany derivat de l'antijurídica privació del seu treball, durant el lapse de temps des que va ser cessat fins que va ser readmès efectivament (lucre cessant).

És a dir, l'import de la indemnització es correspondrà amb els salaris deixats de percebre pel pres treballador, els anomenats en dret laboral salaris de tramitació. A aquesta

conclusió arriba l'Alt Tribunal fent aplicació analògica de la institució de l'acomiadament, cosa que no deixa de ser paradoxal, quan prèviament ha negat tota aplicabilitat de la normativa laboral comuna a aquesta singular relació laboral. CONCLUSIÓ:

La sentència de la Sala IV del Social del TS de 19/9/2023 aclareix definitivament tots els dubtes que penjaven sobre l'extinció de la relació laboral especial penitenciària per decisió unilateral de l'administració ocupadora.

L'acció correcta per impugnar aquesta decisió no és la de comiat, sinó la d'impugnació de l'acte administratiu de cessament. El Tribunal haurà d'examinar si la decisió compleix tots els requisits propis d'un acte administratiu, en particular el de la motivació, l'òrgan jurisdiccional pot confirmar o revocar l'acte, declarant-ne la nul·litat, cas en què el pres treballador cessat haurà de ser readmès i haurà de ser indemnitzat per ladministració amb limport dels salaris deixats de percebre des de la data del cessament fins a la de readmissió (si aquesta és possible, podem afegir).

Al nostre parer, l'anàlisi que realitza la Sala del Social del Tribunal Supremo assoleix un resultat molt similar al que s'hagués arribat en considerar que l'acció d'acomiadament és una institució processal, a més de substantiva, que constitueix la manera com qualsevol treballador pot impugnar la decisió unilateral de l'ocupador de cessar un treballador, amb independència de la causa daquest cessament i de làmbit funcional en què es produeix. Això comportaria l'aplicació de la normativa laboral comuna, cosa que ja realitza Tribunal Supremo, encara que sigui de forma analògica, com hem assenyalat.

En definitiva, el resultat últim de l'anàlisi de l'Alt Tribunal, en l'aspecte pràctic, elimina la possibilitat de l'administració d'optar per indemnitzar el treballador amb la suma establerta a l'article 56 de l'Estatut dels Treballadors, fent obligada la seva readmissió ( amb abonament dels salaris deixats de percebre), cosa que sembla, en principi, més favorable per al pres treballador, atès l'exigu de la quantia d'aquesta indemnització, en atenció als salaris que es perceben per la feina dins de presó.

 

Per David Burgos Marc

Lletrat del Colegio de la Abogacía de Saragossa. Membre del Servei d'Orientació Penitenciària.

Comparteix: