23 novembre 2022

La cimera climàtica a la vora del Mar Roig i sota l'ombra de la Muntanya Sinaí

L'any 1972 es va celebrar a Estocolm la primera Cimera de la Terra de Nacions Unides. Alguns encara recordem els 26 principis que s'hi van acordar, com “l'home té dret fonamental a la llibertat, la igualtat i el gaudi de condicions de vida adequades en un medi ambient de qualitat que li permeti portar una vida digna i gaudir de benestar i té la solemne obligació de protegir i millorar el medi ambient per a les generacions presents i futures”.  

Lamentablement 50 anys després veiem que, si aquest compromís s'hagués dut a terme, potser no estaríem debatent-nos davant la greu situació climàtica que patim, a la perillosa frontera de la pujada de la temperatura per no depassar 1,5 graus. 

Recentment s'ha celebrat la 27a edició d'aquesta Cimera, a Egipte, i sense perdre l'esperança, caldrà considerar que no s'han culminat les expectatives que s'hi havien dipositat.

Avui novament col·labora en aquest bloc Eduardo Salazar Ortuño, advocat, doctor en Dret, que ens relata les seves impressions com a assistent a la referida COP 27.

                                                                     José Manuel Marraco Espinós. Advocat

 

LA CIMERA CLIMÀTICA A LA VORA DEL MAR VERMELL I SOTA L'OMBRA DE LA MUNTANYA SINAÍ

Comentaris a la COP27

Dr. Eduardo Salazar Ortuño (ECOJUSTÍCIA)

Començo aquestes línies sobre la COP27 a l'avió que em torna a Europa amb la ment plena de grates experiències professionals i amb les mans gairebé buides pel que fa a compromisos internacionals dels estats que ens representen. En un dels llocs més bells i rars del món, com és Sharm el-Sheick, més de quaranta mil persones s'han reunit i han compartit bus i taxi per intentar remar en una mateixa direcció. Però això, malgrat les expectatives –que sempre hi són– no ha estat possible.

Els avenços en les polítiques climàtiques públiques continuen sent tímids i a curt termini, quan el que els activistes climàtics reclamen és lideratge geopolític per anar desenganxant-nos de les fonts d'energia que produeixen l'augment de l'efecte hivernacle. Aquí és res. I ho és tot donant les cotes que estem aconseguint. De què serveixen – es pregunta la ciutadania present a la COP27 – els exhaustius i clars informes científics de l'IPCC si quan arriben les Cimeres i Trobades de les Parts de la Convenció del Canvi Climàtica els passets són de nadó.

Com tot advocat en exercici, han estat els comentaris dels passadissos de la COP el que més m'ha esperançat i divertit, malgrat tot. En immenses i gèlides naus industrials enmig del desert del Sinaí, plenes de pavellons de multinacionals, nacionals i d'oenagés (per aquest ordre) se servien cafè i pastes fins que la negociació es va engegar per la poc ambiciosa proposta de la presidència (Egipte) i el posicionament ferri de la Unió Europea per aconseguir algun avenç. Divendres de la segona setmana, cap a les 8PM els negociadors i els tècnics del Secretariat buscaven cafè o coca-cola zero (finançadora del macro esdeveniment) com a posseïts. El temps de les negociacions, després de dues setmanes de fira i “rentat verd” es va allargar fins el diumenge 22/11 a les 3AM.

En relació als resultats recomano el anàlisi didàctica de la COP27 recent realitzada a TheConversation per Fernando Valladares, membre del CSIC. Em sumo a l'esperança que transmet la seva anàlisi malgrat haver assistit a una COP27 decebedora.

En aquesta meva primera COP Climàtica – les Trobades de la Conferència de les Parts del Conveni d'Aarhus mobilitzen molta menys gent – ​​he trobat als passadissos, als pavellons, a les cantines i restaurants gourmet improvisats, als taxis, i als busos gratuïts a gent molt interessant que a més segueix esperançada en un món millor, més respectuós amb l'ecosistema que ens acull. Des de la ràbia dels joves, que no estan per a bromes, a la simpatia i empatia dels activistes i advocats més veterans, passant al lideratge de països més progressistes en allò climàtic, un es queda amb la impressió que, al final del tot , som les persones les que construïm o permetem la geopolítica actual i les que ens enfrontem al monstruós capitalisme, verd o no.

L'estómac de l'advocacia està acostumat als pitjors disbarats i compartir amb juristes l'avenç de la decepció a mesura que passaven les hores ha estat un exercici de solidaritat terrible. Cadascú des del seu lloc d'origen, tots somiant el mateix i parlant el mateix idioma (llegiu els mateixos ideals de canvi), l'advocacia climàtica ha pres posicions en les negociacions, els panells internacionals, les reunions formals i les informals. Entre les decepcions més importants s'ha trobat el manteniment de les indústries energètiques menys sostenibles (petroli, carbó, nuclears), el poc convenciment per a la defensa dels drets humans en relació amb el dret a un medi ambient sa i l'obsessió peracar els símptomes del canvi climàtica mitjançant tecnològica i transferència de fons per a la mitigació, sense traçar un camí clar a la necessària transició ecològica que carregui les tintes en ladaptació.

D'altra banda, entre les bones notícies han estat la dotació d'un procediment per al Comitè de Compliment, que s'ha d'estrenar, i d'altra banda, l'interès que ha despertat entre juristes i activistes – especialment dels pobles originaris – el moviment dels Drets de la Naturalesa, que preconitza un nou enfocament ecocèntric per al dret ecològic. Com a portador de la Llei 19/2022, que atorga personalitat jurídica al Mar Menor i la seva conca, he sentit l'emoció dels presents als Panells organitzats amb la professora Teresa Vicente, la Presidenta de la Comissió Legal de la UICN - Christina Voigt - , les líders indígenes d'Equador i el jove advocat Eduardo Mossqueda, company mexicà d'ELAW.

Si la Convenció Marc supera la trentena d'anys en vigor i seguim esperant que es compleixin els seus objectius o es planifiqui amb data l'obtenció és que hi ha alguna cosa frenant aquesta demanda de canvi, cosa que no s'expressa per escrit i que és al que fa olor aquesta cimera: resistència a una transició ecològica per part de les potències mundials i la desconsideració cap a països que veuen perillar la seva manera de vida a costa que en altres Estats es mantingui un consumisme desaforat de recursos.

Molts pensem que el Dret Ambiental actual, quan es compleix, es redueix a frenar la regressió dels poders públics ia celebrar els aniversaris de les normes.

Des d'un oasi hortera com és Sharm, que m'ha recordat a més al que podria haver estat la Marina de Cope a la costa del mediterrani, vigilats de lluny per la Muntanya Sagrada del Sinaí, acompanyats pels representants del Vaticà, l'advocacia ha estat present, ajudant amb els més de 300 activistes detinguts, presentant els nostres casos estratègics a altres companys i difonent l'èxit legislatiu del Mar Menor per ser replicat a altres indrets del planeta.

He vingut a representar com a advocat a la Cimera Climàtica d'Egipte la Pachamama Alliance, una xarxa que pretén el gir ecocèntric a les polítiques i legislacions ambientals, però m'he allotjat orgullós al Pavelló d'Espanya, on hi ha hagut moltes activitats i, sobre tot, avituallament per a les estupendes negociadores, inclosa la Vicepresidenta, Teresa Ribera.

Caminar el recinte frenètic de la COP27 sense toga, però amb clares demandes cap als totpoderosos m'ha obligat a fer una pausa mental, des d'on escric aquestes línies, que pretenc que siguin esperançadores per a aquesta nova generació de juristes que han de bregar amb aquest planeta ple de mediocres avantpassats.

Comparteix: