El despatx nadiu a IA

Per Jordi Estalella
TWITTER @jordiestalella

En els darrers anys la conversa sobre intel·ligència artificial al sector legal ha oscil·lat entre l'entusiasme i l'escepticisme. Això no obstant, ocasionalment apareixen experiències concretes que obliguen a reconsiderar l'abast real d'aquestes tecnologies. Aquest és el cas de l'article publicat a la xarxa social X per l'advocat nord-americà Zack Shapiro, titulat "The Claude-Native Law Firm: How I Actually Practice Law with AI in 2026”, que ha generat un intens debat entre juristes, tecnòlegs i analistes del sector.

El text, difós àmpliament en xarxes socials i mitjans especialitzats, descriu com un despatx de dos advocats competeix amb firmes molt més grans mitjançant l'ús intensiu de models generals d'intel·ligència artificial. Més enllà de l'efecte mediàtic, la reflexió de Shapiro planteja preguntes rellevants per als professionals del dret: quines tasques jurídiques es poden automatitzar realment?, quin paper conservarà l'advocat?, i com s'haurien d'adaptar les organitzacions jurídiques a aquest nou entorn tecnològic?

L'article de Shapiro comença amb una anècdota professional que il·lustra la tesi. La nit anterior al tancament d'una operació corporativa, l'advocat de la contrapart va enviar una carta introduint-hi modificacions rellevants al contracte: canvis en les condicions d'escrow, ampliació de determinades clàusules d'indemnització i noves exigències documentals.

En un despatx tradicional, aquesta situació sol desencadenar una revisió urgent per part de diversos associats júnior que treballen durant hores analitzant documents i revisant clàusules. Shapiro va optar per un enfocament diferent.

Segons el seu relat, va carregar al model d'IA el contracte de compravenda, els annexos de divulgació i la carta de la contrapart. El sistema va analitzar els canvis introduïts, va detectar incoherències entre algunes clàusules i va assenyalar possibles contradiccions amb les declaracions ja pactades. En poques hores l'advocat va obtenir una anàlisi estructurada que li va permetre preparar una sòlida contraproposta jurídica. L'acord es va tancar l'endemà al matí.

La conclusió que suggereix Shapiro és deliberadament provocadora: un equip de diversos associats hauria requerit moltes més hores per fer una anàlisi comparable. Però més enllà de l'anècdota, el seu argument de fons és que els grans models d'intel·ligència artificial podrien reduir la rellevància de moltes eines tecnologia legal que avui s'utilitzen al sector.

Durant la darrera dècada han sorgit nombroses eines especialitzades —revisió contractual, anàlisi jurisprudencial, automatització documental— dissenyades específicament per al sector legal. Tot i això, Shapiro sosté que molts d'aquests productes funcionen en realitat com a capes tecnològiques construïdes sobre models de llenguatge generalistes.

Des d'aquesta perspectiva, si els models generals continuen millorant la seva capacitat de raonament, anàlisi documental i execució de tasques complexes, podrien absorbir bona part de les funcions que actualment exerceixen aquestes aplicacions especialitzades. El motiu, sosté l'autor, és que el valor no resideix a les plantilles o bases de dades jurídiques, sinó a la capacitat de l'advocat per codificar el seu propi judici professional dins del sistema mitjançant instruccions i marcs analítics personalitzats.

En aquest sentit, un dels aspectes més interessants de l'experiment de Shapiro és intentar transformar l'experiència professional en instruccions operatives per a la IA. A la seva pràctica diària ha desenvolupat diversos “skills” o mòduls funcionals que indiquen al sistema com abordar tasques concretes: revisió contractual, redacció de documents, investigació jurídica o comunicació amb clients. Cada mòdul incorpora criteris danàlisi, estructures argumentatives i formats de resposta derivats de la seva pròpia experiència professional.

D'aquesta manera, quan s'introdueix un contracte al sistema, el model no aplica una anàlisi genèrica, sinó el marc metodològic que el mateix advocat ha dissenyat al llarg de la seva carrera. Aquesta idea apunta a una transformació rellevant del treball jurídic: el coneixement professional deixa d'estar únicament a la ment de l'advocat i passa a formar part de la infraestructura tecnològica del despatx.

L'experiment de Zack Shapiro no constitueix encara un model universal per a la professió jurídica, però sí que ofereix diverses lliçons valuoses. En primer lloc, demostra que la intel·ligència artificial es pot convertir en una eina estratègica capaç d'ampliar significativament la capacitat operativa dels advocats. Segon confirma que el valor diferencial del professional no resideix únicament en el coneixement tècnic, sinó en la capacitat d'estructurar aquest coneixement i aplicar-lo amb criteri. Tercer, suggereix que els despatxos que adoptin una actitud exploratòria cap a aquestes tecnologies (experimentant amb nous fluxos de treball) estaran més ben posicionats per adaptar-se als canvis que s'acosten.

En última instància, el debat suscitat per l'article de Shapiro no gira tant al voltant de la substitució dels advocats per màquines com d'una qüestió més profunda: com redefinir la pràctica jurídica en una era en què el coneixement es pot amplificar mitjançant intel·ligència artificial. La resposta a aquesta pregunta probablement determinarà la configuració del sector legal durant les properes dècades.