05 juliol 2023

Les sentències de la Sala 1a del TS sobre el càrtel de camions

Jesus Sanchez Garcia Per Jesús Sánchez García, degà del Colegio de la Abogacía de Barcelona

Entre els dies 12 i 14 de juny del 2023, la Sala 1a del TS ha resolt 15 recursos de cassació sobre el càrtel de camions, fixant doctrina sobre qüestions processals i substantives de màxim interès, generant amb això seguretat jurídica i complint amb aquesta important funció d'harmonització de la interpretació del dret nacional, que correspon al Tribunal Supremo, com ens recorda el TJUE a l'apartat 68 de la sentència de 7 d'agost de 2018, assumptes acumulats C-96/16 i C-94/17.

Concretament la Sala 1a del TS ha dictat les sentències de 12 de juny de 2023 números: 923/2023 (Roj: STS 2492/2023): 924/2023 (Roj: STS 2472/2023); 925/2023 (Roj: STS 2495/2023); 926/2023 (Roj: STS 2473); 927/2023 (Roj: STS 2475/2023) i 928/2023 (Roj: STS 2474/2023), de 13 de juny de 2023 números 939/2023 (Roj: STS 2476/2023); 940/2023 (Roj: STS 2477/2023); 941/2023 (Roj: STS 2497/2023) i 942/2023 (Roj: STS 2478/2023) i de 14 de juny de 2023, números 940/2023 (Roj: STS 2494/2023); 946/2023 (Roj: STS 2479/2023); 947/2023 (Roj: STS 2480/2023); 948/2023 (Roj: STS 2493/2023) i 950/2023 (Roj: STS 2496/2023).

Les sentències dictades per la Sala 1a del TS sobre el càrtel de camions poden ser útils, mutatis mutandi, per al càrtel de cotxes.

Dins del limitat context que permet el post en un Blog Jurídic, faré un breu resum de les principals qüestions processals i substantives resoltes per la Sala 1a del TS a les sentències dictades sobre el càrtel de camions.

Per a les primeres quatre qüestions que plantejo, he analitzat els fonaments de dret de la sentència de la Sala 1a del TS número 294/2023, de 12 de juny (Roj: STS 2472/2023).

1r) Excepció processal de manca de legitimació passiva: La sentència del TS número 294/2023, de 12 de juny, analitza l'excepció de manca de legitimació passiva d'una de les societats demandades, l'empresa CNHI, que integrava el grup empresarial de la entitat que comercialitzava els camions Iveco a Espanya (Iveco España, SA).

Amb cita de la sentència del TJUE de 6 d'octubre del 2021, assumpte C-882/19, la Sala 1a del TS ens recorda que:

"en el marc d'una acció de rescabalament per danys i perjudicis basada en l'existència d'una infracció de l'article 101 TFUE, apartat 1, constatada per la Comissió en una decisió, una entitat jurídica que no hagi estat designada en aquesta decisió com a autora de una infracció del dret de la competència pot, però, ser considerada responsable sobre aquest fonament a causa del comportament infractor d'una altra entitat jurídica si aquestes dues persones jurídiques formen part de la mateixa unitat econòmica i constitueixen, en conseqüència, una empresa, que és la autora de la infracció en el sentit del dit article 101 TFUE”.

Concloent la Sala 1a del TS que la legitimació passiva de CNHI, com a successora de Fiat SpA, ve emparada per la doctrina continguda a la sentència del Tribunal de Justícia de 14 de març de 2019 (assumpte C-724/17, ECLI:EU: C:2019:204), que a l'apartat 38 b declara:

“En el cas d'una situació de reestructuració empresarial, com la del litigi principal, en què l'entitat que va cometre la infracció del Dret de la Unió en matèria de competència ja no existeix, cal recordar que, quan una entitat que n'ha comès una infracció és objecte d'un canvi jurídic o organitzatiu, aquest canvi no produeix necessàriament l'efecte de crear una nova empresa exempta de responsabilitat per comportaments contraris a les normes sobre competència de l'antiga entitat si, des del punt de vista econòmic, hi ha identitat entre aquesta i la nova entitat (vegeu, en aquest sentit, les sentències de 11 de desembre de 2007, ETI i altres, C-280/06, EU:C:2007:775, apartat 42; de 5 de desembre de 2013, SNIA/ 10 JURISPRUDÈNCIA Comissió, C-448/11 P, no publicada, EU:C:2013:801, apartat 22, i de 18 de desembre de 2014, Comissió/ Parker Hannifin Manufacturing i Parker-Hannifin, C-434/13 P, EU:C:2014:2456, apartat 40)”.

2º) Acreditació del dany: La sentència del TS número 294/2023, de 12 de juny, analitza l'efecte vinculant de les decisions de la Comissió sobre acords, decisions o pràctiques de la competència, conforme a la doctrina asseguda pel TJUE (sentències de 14 de setembre de 2000, assumpte, C-344/98, 6 de novembre de 2012, assumpte C-1991 i 6 d'octubre de 2011, assumpte C-882/19).

I seguint la doctrina de la sentència del TJUE de 6 d'octubre de 2021, assumpte C-882/19, al fonament de dret sisè, apartat segon de la sentència de 12 de juny de 2023, el TS afirma que:

Per tant, en exercitar-se en aquest procediment una acció follow-on d'indemnització dels danys i perjudicis eventualment produïts en el patrimoni del demandant pel càrtel ja declarat i sancionat per la Decisió de la Comissió, hem de partir necessàriament de l'examen del contingut i abast d´aquesta Decisió”.

3r) Valoració del dany: La sentència comentada del TS número 294/2023, de 12 de juny resol que per valorar l'abast del dany produït pel càrtel (fonament de dret tercer, apartat 14) i fixar la indemnització adequada (el sobrepreu pagat pel comprador final del camió), és rellevant estimar el que hauria passat si no s'hagués produït la pràctica restrictiva de la competència, fet que suposa recrear un escenari hipotètic (hipòtesi contrafactual), sent necessari (apartat 18 del fonament de dret sisè) valorar si la impossibilitat pràctica de valoració del dany va ser deguda a la inactivitat del perjudicat; no n'hi ha prou amb les consideracions generals o abstractes, sinó que cal atendre les circumstàncies concretes del litigi (STJUE de 16 de febrer de 2023).

En el supòsit del càrtel de camions (apartat 21 del fonament de dret tercer de la sentència comentada), les pròpies característiques d'aquest càrtel contribueixen a considerar que, en aquest cas, la manca d'idoneïtat de l'informe presentat pel demandant per quantificar el sobrepreu no suposa una inactivitat que impedeixi l'estimació judicial, concloent a l'apartat 24 del fonament de dret sisè de la sentència que:

“24.- La conclusió de l'anterior és que l'activitat probatòria desplegada pel demandant, en concret la presentació de l'informe pericial amb la demanda, malgrat que aquest informe no sigui convincent, en aquest cas ia la vista de l'estat de la qüestió i de la litigació quan va ser presentada la demanda, pot ser considerada suficient per descartar que l'absència de prova suficient de l'import del dany sigui degut a la inactivitat del demandant. I estant provada l'existència del dany, justifica que el tribunal hagi fet ús de facultats estimatives per fixar-ne la indemnització.

La descripció a la Decisió de la conducta infractora és base suficient per presumir l'existència del dany, ateses les característiques del càrtel descrit (objecte, participants, quota de mercat, durada, extensió geogràfica), mitjançant l'aplicació de les regles del raciocini humà per deduir d'aquestes dades l'existència del mal.

Aquestes circumstàncies descrites a la Decisió són també suficients per entendre que aquest dany no va ser insignificant o merament testimonial. El que no ha resultat provat en aquest cas és que l'import d'aquest dany hagi estat superior al 5% del preu del camió, que és el percentatge que el tribunal de segona instància considera com a import mínim del dany, ateses les circumstàncies del càrtel referides i les dades estadístiques sobre els percentatges de sobrepreu que solen causar els càrtels, en aplicació de les facultats estimatives que l'ordenament jurídic li atribuïa abans fins i tot de la transposició de la Directiva, com a conseqüència directa del principi d'indemnitat derivat dels arts. 1902 del Codi Civil i 101 TFUE.

De manera que, mentre no s'acrediti que l'import del dany ha estat superior a aquest percentatge mínim del 5%, el demandant no pot pretendre una indemnització superior a aquest percentatge.

Això no impediria tampoc que el demandat pogués acreditar que el dany havia estat inferior a aquest percentatge mínim, cosa que no consta en aquest cas que no realitza una quantificació alternativa a la del demandant, sinó que es limita a desvirtuar la presentada de contrari ”.

Per tant de la fonamentació transcrita, podem deduir que cal que es produeixi una activitat del perjudicat aportant una font de prova tendent a acreditar el dany produït i si la font aportada és inidònia, s'estima per la Sala 1a del TS que el percentatge del 5% del preu del camió es considera com a import mínim del dany causat, podent acreditar el perjudicat que aquest import és superior i l'entitat demandada aportar una quantificació alternativa acreditant que és menor.

4t) Començament de la meritació d'interessos:

Al fonament de dret setè de la sentència del TS de 12 de juny de 2023, (número 294/2023) la Sala 1a del TS confirma la sentència de la Audiencia Provincial que va fixar com a data d'inici del còmput dels interessos legals el de la data d'adquisició del vehicle i això perquè l'article 3 de la Directiva 2014/104/UE estableix el dret al ple rescabalament i encara que la Directiva no resulti al cas concret analitzat aplicable per raons temporals, el seu article 3 confirma una jurisprudència prèvia i, per tant, aplicable a lacció exercitada, com declara lapartat 35 de la sentència del TJUE de 16 de febrer de 2023, assumpte C-312/21.

Al punt 4 del fonament de dret sisè de l'esmentada sentència, la Sala 1a afirma que no es tracta d'indemnització per mora, basada en els articles 1101 i 1108 del CC, sinó d'una mesura destinada al rescabalament del dany sofert per la víctima de la conducta infractora del dret de la competència sigui ple, contrarestant l'efecte del transcurs del temps entre el moment de la producció del dany i el moment en què s'acorda la reparació del dany esmentat.

Per al TS és una exigència derivada de l'article 101 del TFUE, en la interpretació que li ha donat la jurisprudència del TJUE, i conclou (a l'apartat 5 del fonament de dret sisè) que procedeix el pagament d'interessos de la indemnització des del moment en què que es va produir el dany (el pagament del preu del camió), perquè és una mesura necessària perquè el rescabalament sigui ple i no perquè s'ha produït una mora en el pagament, per la qual cosa esdevé irrellevant l'objecció derivada de la màxima in liquidis non fit mora.

5º) Prescripció de l'acció i determinació del dies a quo:

La prescripció de l'acció s'analitza, entre d'altres, a la sentència número 925/2023 de 12 de juny (Roj: STS 2495/2023) i, concretament, al fonament de dret setè de la mateixa.

La Sala 1a del TS analitza si s'ha d'aplicar l'article 1902 del Codi civil o la transposició a l'ordenament jurídic espanyol de la Directiva 2014/104 del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de novembre de 2014, relativa a determinades normes per les quals es regeixen les accions per danys en virtut del dret nacional, per infraccions del dret de la competència dels estats membres i de la Unió Europea. Si s'apliqués l'article 1902 del CC, el termini de prescripció seria d'un any; si, per contra, fos la Directiva el termini seria de 5 anys.

Per a la Sala 1a del TS la Directiva en regular el règim d'aplicació transitòria de les seves disposicions distingeix entre les normes substantives i les normes processals (art. 22), de manera que, mentre estableix la irretroactivitat de les disposicions substantives (art. 22,1 ,26), per a les normes processals preveu que els Estats membres puguin establir que siguin aplicables a les accions de danys exercitades amb posterioritat al 2014 de desembre de 22.2 (art. 22.1) i que per conèixer si una norma té naturalesa substantiva o processal ha estar al Dret de la Unió; igual que correspon al dret de la Unió la determinació de l'abast general de la irretroactivitat previst a l'article 22 de la Directiva (STJUE de 2022 de juny de 267, assumpte C-20/XNUMX).

La sentència del TJUE de 22 de juny de 2022 considera rellevant que la consolidació de les situacions jurídiques tingui en compte, com a fita temporal per determinar la irretroactivitat, la data límit per a la transposició de la Directiva. Des del venciment del termini de transposició procediria la interpretació del Dret nacional conforme a la Directiva, de manera que la situació en qüestió resulti immediatament compatible amb les disposicions d'aquesta Directiva, sense procedir, no obstant, a una interpretació contra legem del Dret nacional .

Per la seva importància considero d'interès transcriure els apartats 3 al 5 del fonament de dret setè de la sentència de 12 de juny de 2023 (número 925/2023):

3.- L'art. 10 de la Directiva determina el període i les condicions de vigència de l'acció indemnitzatòria, que s'extingeix amb el transcurs del termini legalment fixat, de manera que es tracta d'una disposició substantiva. Alhora, l'art. 74 LDC és la norma adoptada a Espanya per a la transposició de l'art. 10 de la Directiva, sense que respecte d'aquest s'hagi previst un règim diferent que per a la resta del Títol VI de la LDC (la DT1a del Decret llei 9/17 es limita a dir que “no s'aplicaran amb efecte retroactiu”) .

Davant la manca d'una regulació específica a la Directiva sobre el règim d'aplicació temporal, el TJUE considera que la circumstància rellevant per determinar el dret intertemporal en matèria de prescripció és el dies ad quem de les accions (“procedeix examinar si, a la data d'expiració del termini de transposició de la Directiva 2014/104, és a dir, el 27 de desembre de 2016, s'havia esgotat el termini de prescripció aplicable a la situació de què es tracta al litigi principal”, (ap. 49) I, d'acord amb l'article 1968.2 CC, el TJUE considera que el dies a quo seria el moment en què el demandant “tingués coneixement dels fets dels quals naixia la responsabilitat […que] impliquen el coneixement de la informació imprescindible per exercitar una acció per danys” (ap. 51).

És a dir, davant del dubte sobre la vigència i aplicabilitat de la Directiva, la STJUE de 22 de juny de 2022 considera aplicable a aquests litigis l'art. 10 de la Directiva 2014/104/UE i l'art. 74.1 LDC perquè, encara que es tracta de disposicions substantives, als efectes de l'art. 22.1 de la dita Directiva, es considera que el termini de prescripció aplicable a aquesta acció en virtut de la regulació anterior no s'havia esgotat abans que expirés el termini de transposició de la Directiva.

4.- El caràcter substantiu de la norma sobre prescripció no permet la reactivació d'accions ja extingides d'acord amb el règim legal precedent, però sí que permet valorar l'aplicabilitat de les noves regles a accions vives, encara no exercitades en el moment de l'entrada en vigor de la reforma de la Llei de Defensa de la Competència (cas objecte del procediment), en la mesura que el termini de prescripció aplicable a aquesta acció en virtut de la regulació anterior no s'havia esgotat abans que expirés el termini de transposició de la mateixa Directiva (27 de desembre de 2016). L'apartat 74 de la STJUE descriu aquest supòsit com la situació que segueix tenint els seus efectes després que hagués expirat el termini de transposició de la Directiva (fins i tot després de la data d'entrada en vigor del Reial decret llei 9/2017, que transposa la Directiva).

Mutatis mutandis, es tracta del mateix supòsit previst en dret nacional amb caràcter general a la Disposició Transitòria Quarta del Codi Civil.

5. D'altra banda, el paràgraf 71 de la STJUE considera raonable que el perjudicat tingués coneixement de la informació indispensable per a l'exercici de l'acció per danys a la data de publicació del resum de la Decisió final al Diari Oficial de la Unió Europea, el 6 d'abril del 2017.

De manera que, com el dies a quo ve determinat per la data de publicació al DOUE de la Decisió (6 d'abril de 2017) i el termini de prescripció previst a l'article 74.1 LDC (aplicable a una situació jurídica que segueix assolint efectes) és de cinc anys, no es pot considerar prescrita l'acció en la data de presentació de la demanda, amb independència de qui s'hagin fet les reclamacions extrajudicials, ja que no hi havia necessitat d'interrompre el termini prescriptiu”.

Per tant, als efectes del termini de prescripció i del còmput del dies a quo derivat d'una acció del cartell de camions, és important analitzar la data de publicació de la Decisió al DOUE i si l'acció s'havia esgotat abans que expirés el termini de transposició de la Directiva (desembre del 2016) i l'entrada en vigor del RDL 9/2017 de transposició de la Directiva i, si escau, si s'ha interromput degudament el termini de prescripció.

.

Comparteix: