11 octubre 2023

Les costes s'han d'imposar a l'entitat bancària en els casos de sobreseïment de l'execució si s'aprecia la nul·litat de clàusules abusives?

Cristina Vallejo  Per Cristina Vallejo

Fa pocs dies hem conegut el text íntegre de la STC 91/2023, de 11 de setembre, en què s'enjudicia com a objecte de l'empara, el dret a la tutela judicial efectiva, en el vessant d'accés a la jurisdicció. Se sol·licita empara reclamant les costes judicials a l'entitat bancària executant com a conseqüència del sobreseïment d'una execució per estimar la nul·litat de clàusules abusives. La recurrent en empara es dirigeix ​​davant de la interlocutòria dictada per la Audiencia Provincial de Madrid (Secció 9a), de data 7 d'octubre de 2020, que desestima l'apel·lació del consumidor interessant la imposició de costes a l'entitat executant, ja que aprecia sèries dubtes de Dret per no imposar les costes, a l'empara de les excepcions previstes a l'Art. 394.1 LEC

Doncs bé, el Tribunal Constitucional ha estimat l'empara, ja que entén que l'excepció prevista a l'art. 394.1 LEC, basada en l'existència de sèries dubtes de dret, no és aplicable a aquest supòsit, donant compliment a dos principis: el de no vinculació dels consumidors a les clàusules abusives (art. 6.1 de la Directiva) i el principi d'efectivitat del dret de la Unió Europea, que no deixaria indemne el consumidor davant de l'estimació de la nul·litat de les clàusules abusives, tenint l'efecte invers, l'efecte dissuasori que obstaculitza l'exercici del dret a la tutela judicial efectiva per haver de fer petar amb els honoraris i costos del procediment.

destacaríem de la Sentència paràgrafs com el que segueix, que ens recorden el principi d'equivalència i el principi d'efectivitat: “La regulació nacional establerta ha de respectar els principis de tutela judicial, equivalència i efectivitat, de manera que les seves previsions no siguin menys favorables que les aplicables a situacions similars sotmeses al dret intern-principi d'equivalència-i no facin impossible a la pràctica o excessivament difícil l'exercici dels drets continguts per l'ordenament jurídic comunitari – principi d'efectivitat (STJUE de 26 d'octubre del 2006 C-168/05 MOSTASSA CLAR i 31 de maig del 2018 C-483/16 SZIBER).

 El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha analitzat el caràcter dissuasori que poden tenir sobre els consumidors els costos d'un procés judicial en què s'enjudicia el caràcter abusiu de clàusules contractuals no negociades concertades amb professionals. Així, a l'STJUE de 16 de juliol de 2020 ja es va valorar la incidència de la regla del venciment objectiu en costes i les seves excepcions, contingudes a l'art. 394 LEC. parcial de lacció de restitució de quantitats i això comportava una estimació parcial i, per tant, per la regla del criteri objectiu del venciment i les seves excepcions no simposaven les costes a lentitat bancària. En aquest cas, el TJUE va entendre que la solució donada al consumidor no és compatible amb el principi d'efectivitat, ja que possibilita que recaiguin els costos del procés sobre el consumidor, sense que quedi indemne encara estimar-se la pretensió principal de nul·litat d'una clàusula contractual abusiva .

Vegeu l'apartat 99 “l'article 6.1 i 7.1 de la Directiva, així com el principi d'efectivitat s'han d'interpretar en el sentit que s'oposen a un règim que permet que el consumidor carregui amb una part de les costes processals en funció de l'import de les quantitats pagades indegudament que li són restituïdes arran de la declaració de la nul·litat d'una clàusula contractual per tenir caràcter abusiu, atès que aquest règim crea un obstacle significatiu que pot dissuadir els consumidors d'exercir el dret conferit per la Directiva 93/13”.

 Ens recorda, així mateix, el Tribunal Constitucional, la recent STJUE de 13 de juliol del 2023, assumpte C-35/22, en declarar que l'art. 6.1 de la Directiva 93/13/CEE no s'oposa a una normativa de repartiment de costes en cas d'aplanament com l'espanyola, “a condició que el jutge nacional competent pugui tenir en compte lexistència duna jurisprudència nacional reiterada que declara abusives clàusules anàlogues a aquella i lactitud del referit professional per concloure que aquest ha actuat de mala fe i, si escau, condemnar-lo consegüentment a carregar amb aquestes costes” (apartat 37).

L'últim dels arguments i pronunciaments jurisprudencials utilitzats pel Tribunal Constitucional per donar l'empara sol·licitada són les STS 419/2017, de 4 de juliol i STS472/2020, de 17 de setembre, que exclouen, en els litigis sobre clàusules abusives en els que la demanda del consumidor resulti estimada, que es pugui aplicar l'excepció al principi de venciment objectiu en matèria de costes basada en l'existència de dubtes de dret seriosos.

En conseqüència, procedeix l'estimació del recurs d'empara, que comporta la nul·litat de la interlocutòria de 7 d'octubre de 2020, dictat en apel·lació per la Secció Novena de la Audiencia Provincial de Madrid, amb retroacció perquè l?òrgan judicial dicti una nova resolució respectuosa amb el dret fonamental vulnerat.

Comparteix: