31 gener 2024

Quin és el termini per recuperar les despeses hipotecaries?

Oscar Molinuevo  Per Óscar Molinuevo

El ple de la Sala Primera de l' Tribunal Supremo, després de la deliberació del recurs de cassació 1799/2020, mitjançant interlocutòria de 22 de juliol de 2021, va plantejar qüestió prejudicial davant del TJUE sobre el començament del termini de prescripció de l'acció de restitució de les quantitats pagades pel consumidor com a conseqüència de la declaració de nul·litat d'una clàusula sobre despeses hipotecaries.

La STJUE, de 10 de juny de 2021 (BNP Paribas Personal Finance, C-776/19 a C-782/19, EU:C:2021:470, apartat 39 i jurisprudència citada) ja havia declarat que els articles 6, apartat 1, i 7, apartat 1, de la dita Directiva no s'oposen a una normativa nacional que, alhora que reconeix el caràcter imprescriptible de l'acció de nul·litat d'una clàusula abusiva inclosa en un contracte subscrit entre un professional i un consumidor, sotmet a un termini de prescripció l'acció dirigida a fer valer els efectes restitutoris d'aquesta declaració, sempre que es respectin els principis d'equivalència i efectivitat.

En el mateix sentit, el Tribunal Supremo exposa al fonament de dret quart de la interlocutòria, de data 22 de juliol de 2021, que l'acció declarativa de nul·litat d'un contracte és imprescriptible; i que l'acció de restitució de les prestacions executades està sotmesa al termini de prescripció de l'article 1964 CC; doncs, explica que el fonament jurídic de la devolució no és a l'article 1.303 Cc, sinó en l'acció d'un cobrament del que és indegut, derivada de l'article 1.896 Cc, i literalment diu:
“El mateix raonament és aplicable, per concórrer una identitat de raó jurídica, als supòsits en què la restitució no s'ha de fer entre les parts contractants, perquè els pagaments indeguts es van fer a un tercer, com passa en aquest cas, en què els receptors dels pagaments indeguts fets pel consumidor en aplicació de la clàusula abusiva van ser tercers (el notari, el registrador de la propietat, el gestor) i no la part causant de la nul·litat (el prestador predisponent de la clàusula), per això que l'acció de restitució ha estat qualificada per aquest Tribunal Supremo com una acció derivada d'un cobrament del que és indegut, en els termes de l'article 1896 del Codi Civil abans transcrit (sentència 725/2018, de 19 de desembre)”.

La Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, de 16 de juliol de l'any 2020, va afirmar que no ho podem fixar en la data de signatura de l'escriptura, ni en el moment de pagament dels imports, que era simultani, sinó previ a la formalització de la hipoteca. En el mateix sentit, la STJUE de 25 de gener de 2024 respon que el termini de prescripció de l'acció restitutòria no pot començar quan la clàusula esgota els seus efectes amb la realització del darrer pagament de les despeses esmentades, sense considerar que aquest consumidor conegui la valoració jurídica d'aquests fets (55 i Declaració 1).

El fonament de dret cinquè de l'ATS, de 22 de juliol de 2021, considera que no és compatible amb el principi d'efectivitat fixar com a dies a quo del termini de prescripció de l'acció de restitució, ni el dia de la celebració del contracte, ni tampoc el dia en què es va fer el pagament, ni el del compliment íntegre del contracte, i considera que quedarien dues opcions:

a) Que el dia inicial del termini de prescripció de l'acció de restitució sigui el de la sentència que declara la nul·litat de la clàusula.

b) Que el dia inicial sigui aquell en què el Tribunal Supremo va dictar una sèrie de sentències uniformes (23 de gener de 2019) en què va declarar que les clàusules que atribuïen al consumidor el pagament de totes les despeses del contracte eren abusives i va decidir com s'havien de distribuir aquestes despeses una vegada expulsada la clàusula del contracte. Igualment, es pot dir, no respecte de la jurisprudència del Tribunal Supremo, sinó des de la pròpia jurisprudència del TJUE (9 i 16 de juliol de 2020), quan va admetre que l'acció de restitució podia estar subjecta a un termini de prescripció.

El TS ja advertia en la seva interlocutòria que aquest segon criteri podia ser contrari al principi d'efectivitat, per ser dubtós que un consumidor mitjà, raonablement atent i perspicaç, pugui ser coneixedor de la jurisprudència del Tribunal Supremo o del TJUE en la matèria.

I així ho ha confirmat la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, de data 25 de gener de 2024 (assumptes acumulats C-810/21 a C-813/21) en resposta a la segona qüestió plantejades per la Audiencia Provincial de Barcelona sobre la prescripció de lacció restitutòria, conseqüència de lanul·lació duna clàusula abusiva, interpretant els articles 6.1 i 7.1 de la Directiva 93/13, en relació amb el principi defectivitat. El TJUE és contundent en afirmar que; per determinar l'inici del còmput del termini de prescripció de l'acció que pugui exercitar el consumidor per obtenir la restitució de les quantitats pagades indegudament d'acord amb una clàusula contractual abusiva, tampoc no es pot considerar que l'existència d'una jurisprudència nacional consolidada sobre la nul·litat de clàusules similars constitueix una prova que es compleix el requisit relatiu al coneixement, pel consumidor de què es tracti, del caràcter abusiu d'aquesta clàusula i de les conseqüències jurídiques que se'n deriven (61 i Declaració 2).

Atesa la STJUE de 25 de gener de 2024, dins de les dues opcions plantejades a l'ATS, de 22 de juliol de 2021, només queda una possibilitat respectuosa amb el principi d'eficàcia, per fixar els dies a quo per a l'exercici de l'acció de restitució de les despeses hipotecaries: Que el dia inicial del termini de prescripció de lacció de restitució sigui el de la sentència que declara la nul·litat de la clàusula de repercussió de despeses hipotecaries.

L'STJUE ens recorda (49 i 54) que l'inici del termini de prescripció, de l'acció de restitució de quantitats, exigeix ​​que el consumidor no només conegui els fets determinants del caràcter abusiu de la clàusula contractual d'acord amb la qual es van efectuar aquests pagaments, sinó també la seva valoració jurídica, que implica que aquest consumidor conegui també els drets que li confereix la Directiva 93/13.

Fins que no es declari la nul·litat de la clàusula, no es pot iniciar el còmput del termini de prescripció de cinc anys, per sol·licitar la devolució dels imports indegudament pagats, tenint en compte que cada entitat bancària redacta les seves clàusules de forma diferent i, per tant, cada clàusula està subjecta a una anàlisi individual sobre la seva incorporació, transparència i contingut. És habitual que les entitats contestin a la reclamació extrajudicial, confirmant la validesa de la clàusula, per tant, mentre no es declari la nul·litat de la clàusula, aquesta causa una aparença i uns efectes jurídics de validesa, i el consumidor no pot conèixer que pot exercitar davant de l'entitat bancària l'acció tendent a recuperar les quantitats cobrades indegudament, si prèviament un jutjat o tribunal no assenyala que aquesta clàusula que aparentment és vàlida, no ho és.

El TS, en la seva interlocutòria de 22 de juliol de 2021, va plantejar que, considerar que el dia inicial del termini de prescripció de l'acció de restitució sigui el de la sentència que declara la nul·litat de la clàusula, podia col·lidir amb el principi de seguretat jurídica , que constitueix un dels principis de l'ordenament jurídic de la UE, ja que a la pràctica, converteix l'acció de restitució en imprescriptible, ja que no pot començar el termini de prescripció fins que s'hagi estimat una acció (la de nul·litat) que és imprescriptible en el dret intern, perquè és una nul·litat absoluta. A més, el principi de seguretat jurídica es podria veure greument compromès si es donés lloc a reclamacions relatives a contractes consumats i extingits des de fa dècades.

L'STJUE de 25 de gener del 2024 recorda (47) que: “conforme al principi d'efectivitat, un termini de prescripció ha de ser materialment suficient per permetre al consumidor preparar i interposar un recurs efectiu”. Així, considerar que el dia inicial del termini de prescripció de l'acció de restitució sigui el de la sentència que declara la nul·litat de la clàusula, atorgaria seguretat jurídica als consumidors, que no són sinó les víctimes de la imposició de clàusules abusives per les entitats. I, a més, ajudaria a complir l'efecte dissuasori que persegueix la Directiva, és a dir, dissuadir qui incorpora condicions generals de la contractació abusives als contractes d'adhesió que imposa als seus clients.

Aclarida la qüestió de l'inici del còmput de termini de prescripció, són remarcables els següents considerants de la STJUE, de 25 de gener de 2024, quant a l'actitud temerària i de mala fe de les entitats predisponents:

“(58) quan hi ha una jurisprudència nacional consolidada en què s'ha reconegut el caràcter abusiu de determinades clàusules tipus, cal esperar que les entitats bancàries la coneguin i actuïn en conseqüència (vegeu, en aquest sentit, la sentència de 13 de juliol de 2023, CAJASUR Banco, C-35/22, EU:C:2023:569, apartat 32).

(59) En canvi, no cal presumir que la informació de què disposa el consumidor, menor que la del professional, inclogui el coneixement de la jurisprudència nacional en matèria de drets dels consumidors, per més que aquesta jurisprudència estigui consolidada.

(60) ... encara que pugui exigir-se als professionals que es mantinguin informats dels aspectes jurídics relatius a les clàusules que inclouen unilateralment als contractes que celebren amb els consumidors en l'exercici d'una activitat comercial ordinària, en particular pel que fa a la jurisprudència nacional relativa a aquestes clàusules, no cal esperar una actitud similar d'aquests darrers, tenint en compte el caràcter ocasional, o fins i tot excepcional, de la celebració d'un contracte que contingui una clàusula d'aquest tipus".

Comparteix: