19 juny 2024

El TS fixa doctrina sobre el dies a quo del termini de prescripció a l'acció restitutòria de les despeses hipotecaries

Jesus Sanchez Garcia Per Jesús Sánchez García

El Ple de la Sala 1a del TS ha dictat la sentència número 857/2024, de 14 de juny, i ha fixat doctrina, d'una banda, sobre la competència funcional de la Sala 1a del TS per conèixer un recurs de cassació en els supòsits duna acció derivada de condicions generals de la contractació i de dret comunitari i, de laltra, sobre el dies a quo de lacció restitutòria de despeses derivades dun préstec hipotecari.

Al fonament de dret segon de la sentència comentada, la Sala declara que s'ha d'aplicar la legislació estatal (art. 1969 CC) i no la legislació autonòmica (art. 121.23 del CCC) i que sobre aquesta qüestió ja s'ha pronunciat el TS, remetent-se al resolt en la interlocutòria de 26 de novembre de 2020 (Roj: ATS 11007/2020).

Si acudim al referit Auto, a l'apartat segon, del fonament de dret segon, el TS declara que:

“quan el procés es veurà en els seus aspectes substancials sobre normes de dret mercantil, bancari o de consum i les disposicions del dret autonòmic només resultin aplicables com a dret comú supletori del mercantil, per aplicació dels arts. 2 i 50 del Codi de Comerç (CCom), en allò no previst per aquesta normativa, la competència per conèixer del recurs de cassació correspon al Tribunal Supremo, atesa la naturalesa estatal de la normativa aplicable com a principal, que exigeix ​​un pronunciament unificat per a tot el territori nacional, que asseguri el principi de seguretat jurídica”.

I a l'apartat tercer, del fonament de dret tercer de la interlocutòria de 26 de novembre de 2020, el TS declara que:

“De tot això podem concloure que un procediment judicial en què es dirimeixen la nul·litat d'una condició general de la contractació, en el marc d'un contracte de préstec bancari de diners amb consumidors, les conseqüències d'aquesta nul·litat i, derivadament, el termini dexercici de lacció restitutòria i quin és el dia inicial per al seu còmput, es regeix per la normativa estatal i no per lautonòmica”.

Per tant, és aplicable el Codi civil quan s'exerceix l'acció de nul·litat d'una clàusula contractual d'un préstec bancari formalitzat amb consumidors, tant pel que fa al termini d'exercici de l'acció, com pel que fa al dia inicial per al còmput.

La sentència del TS de 14 de juny de 2024 també clou definitivament la qüestió sobre el còmput de l'inici del termini de prescripció de l'acció restitutòria de despeses hipotecaries, fixant doctrina sobre la matèria, complint amb la funció d'harmonització de la interpretació del dret nacional respecte de la jurisprudència comunitària, amb vista a la seguretat jurídica, conforme té resolt el mateix TJUE en les seves sentències de 7 d'agost de 2018, assumptes C-96/16 i C-94/17 i 14 de març de 2019, assumpte C-118/17.

La Sala 1a del TS, a través de l'apartat tercer, del fonament de dret setè, de la sentència de 14 de juny de 2024, deixa clar que no és procedent plantejar una nova qüestió prejudicial, sense que tampoc li correspongui fer consideracions d'ordre doctrinal sobre el contingut de la jurisprudència del TJUE, fixada a la sentència de 25 d'abril de 2024, ni sobre les seves implicacions en el sistema general de Dret privat dels diferents Estats membres de la Unió; ni tampoc optar per solucions no previstes a l'ordenament jurídic espanyol, per més que, de lege ferenda, poguessin resultar plausibles o convenients.

Per al TS el que escau és dictar una sentència que assumeixi allò resolt pel TJUE, declarant a l'apartat quart del fonament de dret setè, que:

“Excepte en aquells casos en què l'entitat prestadora provi que, en el marc de les seves relacions contractuals, aquest consumidor concret va poder conèixer en una data anterior que aquesta estipulació (clàusula de despeses) era abusiva, el dia inicial del termini de prescripció de la acció de restitució de despeses hipotecaries indegudament pagades per un consumidor serà el de la fermesa de la sentència que declara la nul·litat de la clàusula que obligava a aquests pagaments”.

Al fonament de dret vuitè de la sentència de 14 de juny de 2024, la Sala 1a del TS resol el recurs de cassació declarant que:

“1.- A la data en què es va celebrar el contracte litigiós, l'art. 1964 CC establia un termini de prescripció de quinze anys per a les accions d'aquesta naturalesa, si bé la Llei 42/2015, del 5 d'octubre, va reduir aquest termini a cinc anys (sobre el règim transitori d'aquesta reforma, sentència 29/2020, de 20 de gener).

2.- En no haver provat la part demandada que els consumidors tinguessin coneixement de l'abusivitat de la clàusula de despeses abans de la fermesa de la sentència que en va declarar la nul·litat, no cal considerar que l'acció de restitució estigués prescrita (de fet, ni ni tan sols havia començat el còmput del termini)”.

Per tant, la Sala 1a del TS resol definitivament que, en el còmput del termini de prescripció d'una acció restitutòria de despeses hipotecaries, la normativa substantiva que cal aplicar és la del CC.
També aclareix el TS (en contra del que alguns autors van afirmar categòricament quan el TJUE va dictar la sentència de 25 d'abril del 2024), que l'inici del termini de prescripció no serà sempre des que hagués recaigut sentència ferma, sinó que, conforme ja va declarar el mateix TJUE a l'esmentada sentència de 25 d'abril de 2024, l'entitat bancària podrà acreditar que, en el marc de les seves relacions contractuals, aquest consumidor concret va poder conèixer en una data anterior que aquesta estipulació (clàusula de despeses) era abusiva.

Comparteix: