05 gener 2022

Iñaki Gabilondo: “La independència és parlar amb la teva pròpia veu”

Fotografia: Víctor Homobono

Per Mercedes Núñez Avilés i Aida Nin Planells

Donostiarra de naixement i el més gran d'una família de 9 germans, Iñaki Gabilondo va començar a la ràdio amb 21 anys. Després de dirigir Ràdio Sant Sebastià i Ràdio Sevilla, es va posar al capdavant de l'informatiu Hora 25 de la Cadena Ser. Com a director dels informatius de Televisió Espanyola, li va correspondre narrar el cop d'estat del 23 F. Acahavia de fer 79 anys i ha anunciat la seva retirada de la ràdio i de l'actualitat diària. Deixa darrere seu una trajectòria de gairebé mig segle de periodisme honest i rigorós vinculada especialment a la Cadena Ser en programes com Avui per avui, on va liderar les ones espanyoles durant dècades. En el seu exercici professional sempre es va orientar pel compromís i la valentia. El seu recorregut vital és un exemple de rigor i veracitat, especialment necessaris en els temps que vivim.

Més enllà de les noves tecnologies i els nous suports, quines són les diferències principals entre el periodisme quan va començar i l'actual?

Passar d'un règim dictatorial a un règim democràtic va significar un canvi polític però també sociològic. La manera d'enfrontar-se a aquest canvi va ser revolucionari, incloent-hi els mitjans de comunicació. Fins al 1977, la ràdio no podia donar informació en llibertat. Totes les emissores connectaven obligatòriament amb Radio Nacional de España per oferir la informació. El periodisme també ha canviat pel paper que es va jugar de manera tan brillant en aquells anys, que eren anòmals. La societat vivia amb el periodisme un idil·li, un joc de confiança i una complicitat que avui s'ha perdut.

Acabat de nomenar director d'Informatius de TVE, va debutar davant les càmeres per donar la notícia del cop d'Estat del 23-F. Què recorda d'aquella retransmissió?

Era l'única televisió que hi havia i jo era l'únic testimoni que estava veient el que estava passant en directe al Congrés, sense ser-hi. Es tractava d'un acte de rutina parlamentària que estàvem gravant per emetre al telenotícies. Tot el que va passar a partir d'aquell moment va ser per escriure un llibre. Aquella escena que el món ha vist milers de vegades jo la vaig veure sense saber com acabava: el tiroteig, el forcejament…

Mai no ha amagat les seves idees en la defensa dels drets fonamentals, però alhora ha aconseguit una gran credibilitat i respecte. Com ho ha aconseguit?

Sempre he cregut a l'Estat de Dret. Quan Franco mor, tinc 33 anys. Somiava una democràcia, amb un món on tinguessis llibertat i que estigués protegit, amb un aparell d'estructura jurídica potent. Aquesta fonamentació de la societat m'ha acompanyat als encerts i als errors. Aquest ha estat l'eix fonamental de la meva interpretació sobre les coses i el que m'ha anat acompanyant al llarg de tota la vida.

La llibertat dexpressió és un dret per a la ciutadania. Com ho hem d'administrar els periodistes?

Primer, recordant que no és nostre. No és un dret que tenim els periodistes, sinó que administrem un bé comú: el dret que tenen els ciutadans a rebre informació. És fàcil equivocar-se i oblidar que administres un bé que no és teu.

S'ha perdut qualitat a la informació?

L'exercici de la professió s'ha fet més difícil perquè s'ha fet més difícil entendre la complexitat del temps present. Amb la globalització, la informació ha passat de ser un producte que s'elaborava a foc més o menys lent ara, en un clic, connectar-te amb l'univers sencer. És un mareig per a tots els ciutadans. És més difícil entendre. Com deia Einstein, “cada cop sabem més coses i entenem menys”.

Amb internet, les xarxes socials i tanta propaganda, com poden els ciutadans distingir el que és informació del que és desinformació?

Aquest és l?assumpte més decisiu: els senyals que arriben són milions. Totes les veus estan arribant alhora simultàniament a tot el món: les que porten veritats, mentides, dobles intencions, pèrfids objectius. La dificultat és organitzar-se. En temps d'inundació informativa, la primera cosa que escasseja és l'aigua informativa potable. La dificultat més gran per als ciutadans és distingir on hi ha jaciments d'aigua informativa potable. I per als mitjans de comunicació, acreditar-se com una referència. Veurem quants mitjans sobreviuen, quants s'adapten, quines noves realitats organitzatives estructurals i periodístiques afloren, quin periodisme surfeu l'onada.

Fake news, ciberatacs, sensacionalisme, com poden contrarestar tot això els mitjans per garantir la informació veraç? Com defensar el periodisme?

Com sempre s'ha defensat. Només hi ha uns elements estables en el periodisme: la qualitat més gran de la informació, la certificació de tot el que es diu, la diferenciació amb claredat absoluta entre el que se sap que passa, el que es creu que passa i el que es vol que passi. Marcar molt clarament les posicions. Amb això, tenir una independència respecte a tots els poders polítics i encertar amb la formulació tècnica d'aproximació a la ciutadania. Abans, el ciutadà et venia buscar a tu, quan anava a comprar el diari al quiosc, ara has d'anar-te'l a buscar. Estem en un nou temps en què cal adaptar-se a les noves tecnologies i, alhora, reafirmar-se en els vells principis. Si els lectors no t'identifiquen com a independent, estàs perdut. A Espanya, la gent entén malament què és la independència. Cal haver nascut a Saturn i venir en paracaides per semblar independent. La independència és parlar amb la teva veu i la ideologia no està renyida amb la independència. El bon periodisme es defensa clavant bé a terra els principis d?independència, alta qualitat i responsabilitat.

Ha anunciat que deixa de comentar l'actualitat política, la societat està massa polaritzada?

No hi ha hagut mai una polarització que resulti tan clamorosament paralitzant. Em fa fatiga com esterilitza les coses aquesta radicalització de la societat perquè neutralitza l'acció pública. Com que a Espanya no hi haurà mai grans majories, estem condemnats a pactar. Com que no es pacta, no es pot fer gairebé res fonamental, i estan omplint els armaris de coses importants que no s'abordaran. Això em posa nerviós. No tant pel desagradable d'aquesta bronca sinó pel paralitzant. La política s'està convertint en la gestió de moltes coses, però que descarta la possibilitat d'abordar qüestions transcendents. I no es pot analitzar cap tema important.

 Un consell per als que comencen en aquesta professió?

Que es preparin molt bé, que tractin de conèixer tot allò que puguin el món per intentar entendre les coses. Cal estudiar molt per tenir criteri sobre les coses. D'altra banda, col·locar el focus a l'ésser humà. El periodisme, com totes les institucions que tenen poder, tendeixen a allunyar-se del seu destinatari original. I confiar, perquè hi ha un discurs que no puc acceptar què és el dels futurs construïts o els futurs tancats. El futur no està escrit. I ho escriuen els éssers humans amb allò que fan, amb allò que no fan i amb el permeten que es faci. La història està plena de pronòstics que no es van complir. Les coses es poden canviar. I la societat ja ha detectat que el periodisme és necessari.

Comparteix: